Em remeto al títol d'una prou celebrada pel·lícula d'Alexander Payne sobre uns homes que fan una gira de degustació en una zona vitícola dels EUA per reconèixer que he begut alguna copa mentre, tot sopant, mirava per la televisió els partits relatius a dues (súper) copes futbolístiques celebrats aquesta setmana: la tornada de la supercopa espanyola i la supercopa europea. Però súper només ho va ser el partit corresponent a la segona supercopa. I, des d'una perspectiva barcelonista, això fa certa enveja: per no poder disputar la supercopa europea, cosa que representa no haver guanyat la Champions, i per la diferència entre el joc exhibit pel Barça i el Bayern en els partits respectius. I, entre copes, he tingut algunes impressions que exposaré en el present article.

El cas és que m'ha agradat que Gerardo Martino s'hagi manifestat críticament respecte a la immoralitat de pagar cent milions d'euros pel traspàs d'un futbolista. Ni la crisi és capaç de fer reconsiderar aquesta bogeria indecent que practiquen clubs europeus dels quals no s'acaba de saber com aconsegueixen aquests diners (a través d'operacions bancàries que d'alguna manera acabem pagant els ciutadans) o bé que estan en mans de potentats que vés a saber com han fet els diners i que així blanquegen la brutícia. També m'agrada que l'entrenador argentí parli de futbol, que expliqui clarament i sincerament les seves decisions tàctiques. Però, de moment, no m'agrada com juga el Barça. Allò del Llevant va ser un miratge. Només ha calgut que el Barça s'enfrontés amb un equip ben armat defensivament i molt agressiu (al límit del permissible, d'acord, i fins i tot transgredint-lo) per tenir una desagradable sensació de déjà-vu: novament una possessió absoluta, però inútil, de la pilota sense saber en moltes ocasions què fer per traspassar les línies defensives del contrari. Quantes ocasions de gol va tenir el Barça en els dos partits contra l'Atlético de Madrid? Poquíssimes. Fins i tot va tenir-ne més l'Atlético i, al final de cada partit, el Barça va demanar l'hora i es va salvar gràcies a l'encert de sant Valdés. Que el Barça no generi jugades de gol (fins al punt d'acabar un partit sense marcar) és preocupant. Com ho és que Messi no acabi de recuperar la bona forma. D'acord que l'assetgen i li venten coces, però aporto un exemple: en la jugada de l'excel·lent passada de Busquets que va generar una clara ocasió de gol, Filipe Luís va reaccionar de manera esplèndida, però en altres circumstàncies el jugador argentí hauria estat més ràpid.

La supercopa espanyola la va guanyar el Barça sense pena ni glòria. Girem full en espera que Messi i la resta de l'equip trobin la manera de tornar a ser incisius de cara a porteria perquè, definitivament, no n'hi ha prou amb recuperar la pressió. Falta alguna cosa més. Girem full, doncs, per parlar breument de l'intens partit entre el Bayern i el Chelsea. Un bon partit que els anglesos van saber defensar fins gairebé al final i en què els alemanys van desplegar un ventall ofensiu impressionant, a banda del fet que no van estar prou encertats per culminar les seves jugades de gol. Però no tenia raó Mourinho, l'inefable Mourinho, quan va fer un gest pròxim a l'obscenitat amb el qual volia evidenciar la sort del Bayern quan Javi Martínez va marcar en l'últim segon de la pròrroga. Tot i que un bon Chelsea també va crear ocasions, l'equip anglès va tenir la sort de no encaixar més gols abans. És així que el Bayern de Munic fa enveja. Però el que és estrany és que mirant el partit entre copes amb altres barcelonistes em vaig adonar que teníem un posicionament contradictori que ens creava una certa perplexitat. Veure Guardiola en una altra banqueta fa mal, i vam reconèixer que no ens acabava d'agradar que guanyés. Ara bé, era possible que desitgéssim que guanyés un equip entrenat per Mourinho?