Els porters, sens dubte, els millors

Es fa ben estrany veure com Guardiola i Estiarte s'abracen, es miren i es toquen el cap eufòrics i que no hi hagi jugadors blaugrana al camp disposats a celebrar el títol en una gran rotllana. L'alegria del nou entrenador del Bayern de Munic i del seu estret col·laborador, no obstant això, estava plenament justificada. Haver perdut la segona final consecutiva tot just aterrar després d'haver cedit la supercopa alemanya no hauria estat precisament agradable. Els alemanys ho van guanyar gairebé tot el curs passat i ara estan més mal acostumats que mai. A més, el triomf dels teutons s'havia produït contra el Chelsea de Mourinho –valor doble per la repercussió i per la ràbia que faria al portuguès– i apel·lant a l'èpica, amb un gol tan miraculós com merescut en el darrer minut de la pròrroga que va forçar els penals. En la tanda, Mourinho es va passar de llest atorgant la responsabilitat del cinquè llançament a un jove amb futur que s'assembla a Drogba físicament i que va fer un xut de canari lamentable. Lukaku, es diu. Després es va fer un tip de plorar. El millor del Chelsea, tal com ha passat malauradament al Barça en la tornada de la supercopa, va ser el seu porter, Peter Cech, incommensurable.

Veient el potencial dels dos conjunts, sobretot del Bayern, i veient el Barça en aquesta arrencada de temporada feixuga, no sembla d'entrada que gran cosa hagi canviat respecte del tram final de la passada. Amb Neymar –un gran fitxatge amb l'únic però que juga a la mateixa banda que el desequilibrant Tello– encara en procés d'adaptació a la idiosincràsia de l'equip, al Barça em sembla que li falta múscul al mig del camp–és l'hora de Song?– i que l'equip està bloquejat mentalment. A Xavi li costa entrar en joc perquè l'equip mira de jugar amb més passades llargues que abans per sorprendre i perquè li fan uns marcatges a mida. Iniesta tampoc no està bé i Messi no ha estat encara el de sempre, limitat per les lesions. Pedro i Alexis corren com bojos i sempre estan de pega. Els rivals, em refereixo als de cara i ulls –i escric abans que el partit de Mestalla d'ahir comenci–, han estudiat tant la metodologia del Barça durant aquests anys, que han trobat els antídots. A més, tantes eurocopes, mundials, gires, compromisos comercials, fires i firetes –en definitiva, saturació– passen factura i caldrà ser destres en les rotacions com sembla que ja ha començat a ser el nou tècnic per evitar la sobrecàrrega del curs passat, que va acabar amb la patacada europea. El Bayern no ens en tornarà a fer set, però avui dia el veig superior als blaugrana.

Els pesos pesants del Barça ho han jugat gairebé tot en els últims anys perquè sempre han arribat a les parts finals de tots els campionats, tant de clubs com de seleccions –inclosos amistosos de pa sucat amb oli i calés per a la federació.

No es pot oblidar tampoc l'aquiescència arbitral dels col·legiats amb l'Atlético ni el fet que Tata Martino encara fa només quatre dies que treballa amb el bloc. Se li ha de donar marge. L'equip corre molt i pressiona, però sembla mentalment encarcarat, sense espurna, ofuscat, sense aquella alegria que proporciona la sensació d'estar fent un gran futbol. La lectura més positiva és que s'ha guanyat la supercopa contra, segurament, el tercer millor equip de la lliga espanyola –l'equip de Madrid que ha assolit més títols en el darrer període, com recorda el seu president, Cerezo– i aixecar copes sense jugar bé també és un símptoma de grandesa.