De vegades l'atzar s'encarrega d'evidenciar l'estat de les coses i dels moments. I en cinc dies es concentra aquest mes una mostra de quina és la situació que viuen dos països veïns: Catalunya i Espanya. Entre dissabte i dimecres vinent hi haurà un gran fracàs espanyol i una immensa eufòria catalana.

En el primer cas, la decepció per a una majoria d'espanyols –entre ells també alguns catalans– com a conseqüència del fiasco viscut per la candidatura de Madrid a Buenos Aires, on els membres del Comitè Olímpic Internacional van triar Tòquio per organitzar els Jocs Olímpics del 2020. La patacada ha estat especialment forta perquè les expectatives que havien generat les instàncies polítiques i federatives de la capital espanyola eren importants i, en canvi, Madrid va ser eliminada tot just començar, amb una votació mínima, i ni tan sols va poder superar Istanbul en el tall cap a la decisió final que van guanyar els japonesos. Una victòria nipona que, malgrat la irritació espanyola i un cert mal perdre, era la més lògica donada la immensa potència de la candidatura japonesa, i que fa menys comprensible la presentació suïcida per tercera vegada consecutiva de Madrid.

La cara d'aquesta creu espanyola la viurà Catalunya demà passat amb la celebració de la Diada i especialment de la Via Catalana per la Independència, que preveu una mobilització històrica per reclamar l'estat propi per al nostre país i que, malgrat la situació de crisi econòmica, suposa una injecció d'energia i il·lusió ingent que els espanyols buscaven trobar en els Jocs ara perduts perquè són incapaços de generar-la sense artificis simplement amb un projecte nacional que no sigui d'imposició per a la resta de pobles obligats a compartir estat amb ells.

Ni de bon tros es tracta de gaudir de les desgràcies dels altres. Però la contraposició és evident. I a ningú li hauria d'estranyar que a una majoria de catalans i catalanes els sigui antipàtica una candidatura que ha malbaratat una fortuna en una obsessionada cursa olímpica. Una factura multimilionària que és un greuge evident envers Catalunya, a la qual s'escanya amb un fatídic dèficit fiscal imposat des de Madrid i amb l'incompliment sistemàtic de tots els compromisos d'inversions en infraestructures i tantes altres coses que omplen el memorial de greuges.

Sense oblidar que són les institucions polítiques i federatives que impulsaven pomposament la candidatura madrilenya les mateixes que veten la competició oficial de les seleccions catalanes i persegueixen inquisitorialment qualsevol esportista català que gosa manifestar públicament el seu sentiment i compromís nacional amb el seu país. A la qual cosa, que no és poc, cal afegir que la derrota de Madrid obre les portes a la possibilitat que Barcelona i els Pirineus aspirin a l'organització dels Jocs d'hivern del 2022, fet que convertiria la capital catalana en la primera ciutat del món a organitzar uns Jocs d'estiu i uns d'hivern. Amb la paradoxa que podria ben ser que Barcelona hagi organitzat els Jocs d'estiu del 1992 com a ciutat administrativament espanyola i els d'hivern del 2022 com a capital del nou estat català.

Un objectiu, aquest últim, que només assolirem si guanyem el partit de la nostra història per tal de constituir-nos com un estat més d'Europa. Una cursa que ja correm, però que tindrà en aquesta Diada un nou cim a coronar abans de la meta final amb la cadena humana de la Via Catalana per la Independència. Un projecte del qual, com no podia ser d'una altra manera, l'esport català no ha quedat al marge i en què la resta de la societat civil del país s'hi ha abocat massivament.

No es tracta, doncs, d'animadversió. Però com a país necessitem deixar de mirar les actuacions dels espanyols com a afectats. I per això cal que si algun dia aconsegueixen els Jocs ens pugui semblar magnífic, perquè els faran amb els seus recursos i, sobretot, perquè serà una seu olímpica molt pròxima per traslladar còmodament la nostra delegació nacional, amb els nostres esportistes i seleccions nacionals catalanes. Per això, perquè volem ser el que som, catalans, en els Jocs del 2020 a Tòquio i si pot ser quatre anys abans al Brasil, i qui sap si algun dia a Madrid, cal que aquest 11 de setembre fem via. Via Catalana per la Independència.

Diuen que no, però guanyar és fonamental. Guanyar la llibertat. Però precisament per aconseguir la victòria final, en aquesta Diada el més important és participar-hi. I ningú que estigui a favor de fer d'aquest un país normal i lliure es pot quedar a casa.