La memòria arlequinada

Hi ha poques aficions tan fidels, patidores i alhora tan exigents com la del CE Sabadell. Aquest patiment està més que justificat. El Centre d'Esports, un club històric de brillant trajectòria en el futbol professional, va tocar fons a meitat de la dècada dels noranta. Va descendir dues categories: una per demèrits esportius i l'altre per motius econòmics. S'havia de començar de zero des de tercera. Un cop duríssim per a una institució ja acostumada a l'elit. Aleshores, es va prendre una de les decisions més encertades de la història del club saballut: confiar en els joves de la casa. Jordi, Garzón, Manel, Piti i companyia només van necessitar una temporada per tornar l'equip a segona B. La il·lusió tornava a la ciutat. Després d'una llarga travessa per la categoria de bronze, amb promoció d'ascens inclosa, va arribar el gran descarrilament. El curs 2005/06 va començar amb fitxatges il·lusionants a cop de talonari. En canvi, els mals resultats van provocar un ball d'entrenadors i un descens tan dolorós com inesperat. Tal com havia passat tretze anys abans, l'equip arlequinat va ascendir al primer intent. Retorn a segona B. Aquesta vegada havia de ser la bona. Primer un play-off amb escàndol arbitral a l'Stadium Gal. Aleshores va arribar Carreras, una aposta ferma pel bon tracte de la pilota. Arribar i moldre. Brillant temporada culminada amb la primera plaça en el grup 3. En l'eliminatòria directa per l'ascens, va tocar un rival històric: l'Eibar. Empat a zero a casa amb exhibició d'Isaac Cuenca. La tornada a Ipurua, terreny de grans batalles futbolístiques, va ser el dia més emotiu de la història recent del club. L'afició, conscient de l'oportunitat que es presentava de tornar al futbol professional divuit anys després, hi va assistir en massa. Una massa arlequinada acostumada al patiment, amb un somni comú: tornar. Quan Marc Fernández va enviar la pilota a la xarxa, totes les angúnies van deixar pas a l'èxtasi. La redempció arlequinada.

L'assistència a la Nova Creu Alta, però, continua sent pobra. Com si no es valorés l'esforç titànic que ha suposat tornar a l'elit. Com si la memòria arlequinada fos molt curta.