Opinió

Debats

Celebrin tenir un tècnic i un equip que a cop de treball, seny i futbol fulminen les polèmiques

Ha arribat la tardor i amb la fulla, cauen més coses. Cauen, sense haver arribat ni a madurar, certs debats al voltant del Barça covats, coses de les altes temperatures, a l'estiu, abans i després de l'arrencada del curs. Debats que obrien presumptes informatius només fa unes setmanes, tot i que ara ja sembla que en faci segles. Quina vigència té, a hores d'ara, aquella maledicència de pretemporada que el Tata era el preferit i suggerit per Messi i família? I les preocupacions sobre l'eventual falta d'entesa i/o atac de banyes Messi-Neymar?

S'han disputat 11 partits oficials i no queda rastre de l'un ni de l'altre. Perquè 11 partits oficials proporcionen prou material per parlar amb coneixement de causa i una base fàctica, i no a partir de senyals de fum. Per comprovar, per exemple, que Martino té els pebrots de substituir Messi, mesura inèdita i temuda, i d'exhibir una joiosa indiferència quan li diuen que potser el 10 s'ha encabronat. Martino, enfront del drama i els escarafalls tan signes dels temps i tan recurrents a Barçalàndia, imposa context, serenor analítica i expositiva i sang freda, condició indispensable per compensar la tendència a l'excés i la flamarada de determinat (i presumpte) periodisme esportiu i del maleït entorn, i alhora una característica que també l'agermana amb els seus tres predecessors més immediats en el càrrec, reforçant el vincle amb Rijkaard, Guardiola i Vilanova més enllà del gust per una determinada forma de jugar. Que també ha estat objecte d'un d'aquests debats flamígers i superficials atiats pels vicis del curtteminisme i la sobreinterpretació pròpia dels dealers de brossa rosa que per base fàctica dels seus deliris en tenen prou amb un gest, una lectura de llavis, una mala mirada que el famós assetjat dirigeixi al paparazzo de torn o un rostre sense maquillar a la sortida del súper. Perquè sobreinterpretar des de l'histerisme és, per exemple, entendre que tornar a aprofitar el contraatac, arma a la qual el Barça havia acabat per renunciar fins i tot en moments de partits que reclamaven el seu ús a crits, és traïció i renúncia a l'estil. O ja no recorden com va ser el gol d'Eto'o en la final de la Champions del 2009? I també n'hi va haver, de gols al contraatac, en el 2-6 i el 5-0 al Madrid, per exemple.

Per això aquí estem per celebrar. Per celebrar tenir un tècnic i un equip que a cop de treball i seny fulminen les polèmiques amb què l'afició i la premsa ens distraiem i donem regna solta a pors, mesquineses i baixes passions dia sí dia també. És així, a base de futbol i victòries, com s'ha deixat de parlar del Tata com un caprici del clan Messi, i de Neymar com una desequilibrant amenaça dins del vestidor, o també, per seguir fent memòria, de la suposada bomba de temps que seria un Valdés, ara divinitzat, esprement el seu últim any. Celebrin, sí, que no a tot arreu les polèmiques són terrossos de sucre. I si no, preguntin a Casillas o a Carletto.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)