Opinió

Escàndol majúscul, pena ridícula

Estem davant d'un dels fraus més repugnants i vergonyosos de la història de l'esport

El cas dels falsos paralímpics de la selecció espanyola de bàsquet que va guanyar la medalla d'or d'un europeu, un mundial i dels Jocs Paralímpics de Sidney 2000 és un dels fraus més repugnants i més vergonyosos de la història de l'esport. Estem davant d'un escàndol majúscul que s'ha liquidat, tretze anys després dels fets, amb una pena ridícula: una multa de 4.500 euros per al que aleshores era president de la Federació Espanyola d'Esports per a Discapacitats Intel·lectuals (FEDDI), Fernando Martín Vicente, cervell, mà executora i màxim beneficiari de l'estafa.

En resum, aquest senyor va falsificar formularis, dossiers, certificats i el que va fer falta per formar un equip en el qual dels dotze components només dos tenien el grau de discapacitat necessari per formar-ne part. Els altres deu eren jugadors de bàsquet de segona fila que, diuen ara, es van deixar convèncer perquè, en guanyar títols, contribuïen a l'arribada de més subvencions i ajuts a les entitats que treballen amb persones que tenen algun grau de discapacitat. Durant els dos anys anteriors als Jocs de Sidney, la federació presidida aleshores per Fernando Martín, va rebre uns 180.000 euros en concepte de beques per als jugadors i de despeses per pagar unes concentracions a Madrid, Alacant i Malgrat de Mar. Els jugadors asseguren que no han vist ni un cèntim i les despeses de les concentracions –que no es van fer mai– es varen justificar amb factures falses.

De trampes en l'esport se n'han fet sempre i sempre hi haurà espavilats que en voldran fer. El que cal, ho hem dit d'altres vegades, és que hi hagi mecanismes de control eficients per enxampar els tramposos, que s'actuï amb celeritat i que la pena que se'ls imposi sigui proporcional a la martingala. En aquest cas no es compleix cap dels supòsits esmentats.

Ningú no va verificar si els integrants d'aquell equip de bàsquet tenien el grau de discapacitat necessària, i si es va destapar l'escàndol, va ser perquè un periodista, Carlos Ribagorda, s'hi va infiltrar com a jugador i va publicar un reportatge denunciant-ho a la revista Capital. No cal dir que aleshores Fernando Martín va desmentir totes les acusacions i, molt ofès, va anunciar que denunciaria el periodista. No hi ha hagut, òbviament, diligència en l'actuació judicial: tretze anys són una eternitat, guanyada a cops de recurs. I, finalment, per més que el condemnat hagués dipositat al jutjat uns 142.000 euros “per atendre el pagament de les responsabilitats civils derivades del delicte” i que, des d'un punt de vista jurídic, la pena imposada estigui perfectament fonamentada, sembla una broma de mal gust que se n'hagi sortit pagant 5.400 euros. La pena és inversament proporcional a la magnitud de l'escàndol que, per la seva naturalesa, s'ha guanyat un lloc d'honor al podi mundial de les magarrufes esportives.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)