Mentre no es demostri el contrari, l'única realitat tangible del futbol és la classificació. La de cada cap de setmana i, sobretot, la definitiva, no cal dir-ho. Potser és per això que quan la puntuació és tan ajustada es passa de l'eufòria al desànim, de l'amor a l'odi i de la desgana a l'acció amb una celeritat de vertigen. I quan aquestes escasses diferències es troben entre ser de primera i el precipici de la segona, el joc es converteix en esquizofrènia. El cap de setmana passat, l'Espanyol va aconseguir allò que fins ara cap altre equip de la divisió d'honor, tampoc el Real Madrid, no havia aconseguit: guanyar l'Atlético de Madrid. Tres partits seguits sense guanyar després d'un començament tan esperançador, feia que el desànim i el desencís tornessin a ser el pa de cada dia a la parròquia blanc-i-blava. Hi ha la mania, perpètua, d'oblidar-se de les circumstàncies reals quan les coses no acaben d'anar bé. Fins a la primera derrota, pocs evocaven els fitxatges de misèria (econòmicament parlant) que es veu obligat a fer el club perquè no n'hi ha més. En canvi, quan van mal dades, tot és perquè no hi ha jugadors ni equip de garanties. En què quedem? L'altre dia, en la junta general d'accionistes, l'oposició va ser molt crítica amb el president i, com passa per norma general amb les oposicions, tot ho veien prou fàcil perquè amb ells tot seria fantàstic. Ai las! Fem un rodolí: els Oliveró ens fan por! Deixem-ho estar.

Per cert, no està gens malament que l'altre dia a l'expedició del Barcelona que tornava de Pamplona s'alegressin de la victòria de l'Espanyol. Bé, no va ser ben bé així. El que els va fer més gràcia és que els colchoneros s'haguessin adormit a la palla.

Ah, i una altra cosa. La confirmació del canvi de trajectòria de l'Espanyol cal confirmar-la aquest cap de setmana al camp del Llevant. Per pressupost, trajectòria i equip és viable.