Que algú m'ho expliqui

Roberto González està entrenant aquesta temporada el CB La Flecha, un club val·lisoletà de primera estatal. Allà, i davant la falta d'ofertes professionals, “hi mata el cuc”, com ell mateix confessa. El tècnic, lligat des del 1987 al CB Valladolid, va decidir desvincular-se'n a principi d'estiu. I això que, dirigit per la seva batuta, el primer equip va estacar la salvació amb molta suficiència i ja tenia la renovació sobre la taula. Però ell tenia clar que en l'exercici passat es van traspassar límits que ni el lligam emocional amb una entitat pot tolerar.

A principi de juliol, González va denunciar el club morat per impagaments. En total, li devien 120.000 euros corresponents a nou mensualitats. No va ser l'únic. També van fer el pas alguns jugadors –Othello Hunter, ara al Montepaschi, va ser el més bel·ligerant de tots–, l'exdirector esportiu Eduardo Pascual i els empleats d'oficines, a qui es va arribar a deure un any de salari. Una autèntica barbaritat. Quan Mike Hansen va dimitir com a president a final d'agost, botzinant per la falta de suports i pel forat existent (més de set milions d'euros reconeguts), ningú s'hauria sorprès si el club hagués baixat a la LEB Or –el cas de l'Alacant fa un parell d'anys– o fins i tot directament hagués desaparegut del mapa. Però res de tot això. El 15 de setembre, dia límit imposat per l'ACB per inscriure l'equip amb vuit fitxes com a mínim, el CB Valladolid presentava el seu nou projecte, amb Ricard Casas de tècnic. Les fitxes professionals no hi eren totes –i, segons expliquen diverses fonts, en algun cas (Head), no va arribar ni a tenir contracte– i es van cobrir les vacants amb jugadors del filial sense contracte professional, fet que li hauria suposat una multa econòmica. Com si l'economia al Pisuerga estigués ara per gaires alegries.

El club va driblar la decapitació i estava a la línia de sortida, però tot s'aguantava per un fil. A banda de deure encara a exjugadors i agents, es continua buscant un patrocinador principal que rellevi l'aportació de Blancos de Rueda i sustenti el pressupost. A tot això, s'està en espera que se sàpiga la sentència de les denúncies als jutjats i, si com és previsible que passi, el CB Valladolid és sancionat, la FIBA li impediria fitxar jugadors de lligues estrangeres i amb necessitat de transfer, fins que no saldessin aquests deutes. Uns deutes als quals no pot fer front, ja que tots els comptes del club estan embargats. I com sobreviu, doncs? El líquid que li arribi, sigui via abonats o patrocinis, es gestiona a través de la fundació –es va fer càrrec del club després de la dimissió de Hansen– i així es pot trampejar la situació.

Trampejar segurament és un verb que únicament es fa servir en el bàsquet espanyol i els torneigs de pa sucat amb oli. És normal que, des de l'inici de la temporada passada (37 partits), el CB Valladolid hagi utilitzat 26 jugadors i, majoritàriament, sense lesions pel mig? Com permetia l'ACB i sobretot l'ABP (Associació de Jugadors) que, devent cinc nòmines, es continués fitxant indiscriminadament jugadors que tampoc acabarien cobrant? En aquest curs, encara no hi ha detectats (o manifestats) problemes de pagament. Malament rai, si tot just acaba d'arrencar la competició. Però em crida l'atenció el nivell dels jugadors que estan temptejant per cobrir la baixa d'Antonio Porta a la posició de base. Mentre la tendència entre els modestos és buscar barat i apostar fins i tot per rookies universitaris, a Valladolid s'ha negociat amb Rasic i Willie Solomon. Algú es pensa que, tot i que ja són veterans, s'avindrien a venir per 70.000 o 80.000 dòlars? I si els prometen un bon salari i es repeteix la història dels dos últims cursos i no en veuen ni la meitat? Què han de pensar els equips que competeixen com el CB Valladolid per la permanència i fan les coses ben fetes? Encara que sigui un club mil·lenari en partits, situacions com aquestes no fan cap bé a la imatge de la competició. Encara que després, a la pista, tècnics i jugadors hi posin el coll i guanyin, com dissabte al Cajasol. Ells estan al marge de tot. Simplement volen aprofitar l'oportunitat.