Els dos partits que el Barça ha jugat contra el Granada i l'Ajax, sense bona part dels seus teòrics titulars, han servit per comprovar el fons d'armari de què disposa. També l'estat dels titulars que jugaven. La primera constatació és que no és el mateix jugar contra el Granada que contra l'Ajax. La segona, que contra un equip tan físicament i anímicament en forma com l'Ajax, el Barça dóna ja perillosos símptomes de cansament, com a la fi de la temporada anterior. Potser no s'ha sabut renovar a temps la plantilla o no s'ha estat prou decidit a incorporar nous elements. El Barça funciona quan hi ha una combinació de veterans amb jugadors nous, ja que així uneix saviesa amb saba nova i energia. Iniesta i Xavi jugant alhora, malgrat que a poc a poc van imposant el joc, sembla que ja no puguin liderar el mig del camp. Cesc, contra el Granada, i Sergi Roberto, contra l'Ajax, eren el complement d'Iniesta com podrien ser-ho de Xavi. Per acabar, s'ha esvaït una esperança: que amb un entrenador nou el Barça sabria com jugar quan té superioritat numèrica, i –amb l'excepció del partit contra el Granada– és una assignatura pendent des de l'època d'Helenio Herrera. Amb l'Ajax no se'n va sortir. Sembla com si hi hagués alguna reserva moral a aprofitar-se de l'equip contrari quan té un jugador menys.

El partit de Granada és difícil d'analitzar perquè el Barça va comptar amb dos penals i una superioritat numèrica a partir del minut 66. És després quan Alexis i Pedro van fer els seus gols. Potser va ser un error situar Neymar a la posició de Messi, ja que si es pensa en la temporada que resta, cal concentrar-lo que demostri la seva perillositat i la seva utilitat des de la banda esquerra. Va semblar que Bartra és el jugador més en forma i que les passades de Cesc eren decisives en els moviments d'atac.

Contra l'Ajax va ser una altra cosa. Veient l'allau inicial dels holandesos els bons es van tornar vulgars. Cesc, Iniesta, Xavi i Piqué fallaven passades que normalment no fallen. Neymar va empitjorant i quan no li deixen tirar faltes, soscaven una de les seves qualitats. I encara amb la seva lluita va propiciar el penal que va possibilitar l'únic gol. Neymar ha d'aprendre a fer parets i a treure's la pilota de sobre i no fer tantes conduccions si no vol que li segueixin destrossant les cames. Montoya, a l'esquerra, perd eficàcia defensiva i les seves pujades són menys perilloses. Potser Martino no estava informat que, posat a fer-lo jugar de lateral, Puyol rendeix tant a la dreta com a l'esquerra o és que preveu que no recuperat Alba i amb la vulnerabilitat muscular d'Adriano, el vol anar adaptant a l'esquerra? Pinto, en els dos partits, ha aturat el que havia d'aturar. Piqué, que quan inicia jugada demostra el seu potencial, exhibeix una certa lentitud més pròpia d'un veterà i una relativa pèrdua de reflexos –el segon de l'Ajax li passa entre les cames –. Puyol, ara per ara, pot ser més alternativa de central escombra que de central o lateral llençat a l'atac. Song ha estat més espès de l'habitual perdent pilotes que li han tret abans de decidir a qui les passava quan és la seva agilitat mental i el fet de no entretenir el joc el que marca la seva qualitat. Els més joves, Adama i Patrick, han estat un tastet, de moment, irrellevant però que a ells els deu haver apujat la moral. S'ha perdut el primer partit. El que caldrà veure és si hi ha capacitat de reacció.

Sonen veus que parlen que un jugador també petitet i molt bo com el Kun Agüero es mor de ganes de recalar a can Barça. Que no tanqui, però, les portes a un Deulofeu que en la selecció espanyola sub-21 fa meravelles i que és el futur que volem quan cerquem un líder que continuï la saga de Rexach, Guardiola, Puyol, Xavi i Valdés.