En moments clau és quan es demostra la categoria dels més capaços. Quan el més fàcil és no fer res, els veritables líders són els que prenen decisions amb valentia i sense que els tremoli el pols. Zubizarreta, que abans de ser director tècnic del Barça es dedicava a assessorar empreses en gestió i lideratge, hauria de saber molt bé de què parlo, si més no en el pla teòric.

És obvi que si poguéssim recuperar la millor versió de tots els jugadors, la seva fam de victòria insaciable, la pressió coordinada a primera línia d'atac i amb Messi al seu nivell no tindríem cap problema. La sensació, però, és que el motor d'aquest equip ja no dóna per aglutinar tot el conjunt de virtuts que ens feia demolidors. Els onze herois de l'equip titular que va escombrar el United a Wembley (28-05-2011) o eren els millors del món a la seva posició o, en algun cas, estaven entre els tres millors. Avui, és evident que això ja no és així; és llei de vida. Però la majoria continua formant part de l'equip titular del Barça actual i, el més preocupant, darrere seu no es veuen jugadors amb talla real per rellevar-los.

En els grans equips de futbol, guanyadors de títols i de glòria, les transicions són sempre molt complicades. Dos exemples entre els més grans: el Santos de Pelé es va acabar passejant pels camps d'arreu del món convertit en la versió futbolística dels Harlem Globetrotters, mentre que la temporada següent a la marxa de Cruyff, l'Ajax va ser eliminat només començar de la copa d'Europa pel modest CSKA de Sofia i va desaparèixer del mapa futbolístic de primer nivell durant dues llargues dècades... I si rebaixem el nivell al succedani de les seleccions, observem el cas paradigmàtic de la França campiona del món i d'Europa que no es va (voler) adonar que als seus herois se'ls havia passat l'arròs fins que van ser humiliats en el mundial de Sud-àfrica...

Ja fa dos anys que Pep Guardiola va deixar el Barça perquè no va voler –o no va poder– començar a fer la transició que ell creia necessària. Del seu comiat ens vam quedar amb allò de: “M'he buidat i necessito omplir-me”, quan l'afirmació clau era l'altra, la de: “Podem prendre mal.” Perquè afrontar el relleu de determinats jugadors que han format part del millor equip de la història del futbol i als quals els barcelonistes els devem gratitud eterna, no és empresa menor. Però els que cobren pasta gansa per assumir aquesta responsabilitat l'han d'assumir.

L'opció fàcil i populista és la de no fer res (d'essencial), esperar que l'equip s'apagui progressivament i aleshores, amb els mals resultats a la mà, passar el ribot en un context ambiental propici. Aquesta via, en realitat, no respecta les grans figures. La decisió valenta és la de traspassar (encara que ens sàpiga greu i previ tots els honors) els jugadors que ja no puguin/vulguin rendir al màxim nivell (tret que acceptin un rol secundari i amb uns emoluments menors) i substituir-los per nous talents, joves i amb una fam de guanyar-ho tot insaciable i innegociable.