Sense renúncies

Si ja hem entrat en una batalla dialèctica i amb interpretacions ben diferents entre el tècnic blaugrana i els mitjans de comunicació al final de cada partit i alguns dies més, alguna cosa no rutlla. Opinions contrastades i diferenciades i lectures radicalment oposades del joc del Barça ens diuen que l'equip blaugrana ha perdut allò que tenia i una mica més. No genera unanimitat. I internament es manté un discurs exigent pel col·lectiu reivindicant els conceptes de sempre, que els jugadors mantenen que encara hi són. El que falla és l'aplicació del criteri que diuen que encara es manté. Els adversaris no ho posen gens fàcil. Al contrari. Estudien i han estudiat tots els moviments dels blaugrana i els collen tot el que poden. Els blaugrana no estan àgils a l'hora donar una resposta ràpida i eficaç. Si a més el Barça fa la impressió que no està fi i que no pot generar ocasions de gol cada cop els és més complicat tirar endavant els partits. Sense Messi encara és molt més difícil. Ell sol tapa, amb els seus gols, les mancances que l'equip té ara mateix. Tapa les debilitats que els rivals busquen. Refer-se dels gols que rep l'equip costa més que mai. Aquesta és la sensació que tenen bona part dels seguidors blaugrana i que no compateix Tata Martino. Ell en fa una altra lectura. Ja sabem que té un concepte diferent de la bellesa. Malgrat que el parer de l'equip no ha canviat, sí que és veritat que ha perdut fluïdesa. El Barça no demostra un control absolut dels partits. La força i la jerarquia que ha demostrat sovint amb la pilota als peus i pressionant fins a asfixiar els rivals per recuperar-la, ara mateix no les llueix pels camps on va.

Hi ha qui diu que l'estil no ha canviat. Però el cert és que el Barça no pressiona com ho feia. El treball i el desgast dels davanters és diferent. Des de fora segur que l'equip nota la exigència de sempre. Malgrat que el joc no sigui tan vistós, els resultats acompanyen l'equip pel fet de liderar la lliga i tenir a tocar la classificació en la lliga de campions. Hi ha derrotes que fan mal i, alhora, destaquen massa les debilitats pròpies. Perdre contra l'Ajax, un grapat de jovenets ràpids, hàbils i conscients de com s'han de situar al terreny de joc i de com han de moure la pilota ens recordava el millor Barça. Cosins germans. Perdre contra l'Athletic va significar aprofundir en els defectes que arrossega l'equip i que Ernesto Valverde i els seus jugadors van llegir perfectament. Com l'Ajax.

Si preocupa el joc blaugrana, preocupa també la sortida professional que tenen els jugadors del planter. Estan al punt de mira de molts clubs. Al Barça hi entren molts jugadors que prometen molt. I van complint les etapes de formació. Amb totes les qualitats possibles i una mica més, ara n'arriben al primer equip més que mai. Tot i així molts jugadors es queden pel camí o cal cedir-los per veure el rendiment que poden donar i estalviar-los hores i hores de banqueta. O prefereixen marxar veient la competència que tenen i la que tindran. Cal que juguin. Sigui com sigui, el Barça fa actualment més jugadors dels que necessita per al primer equip. I si el primer equip té ben cobertes les posicions, fer el salt és cada cop més complicat per als més joves. Malgrat això, els blaugrana no renuncien a continuar treballant amb el futbol de formació i si cal exportar, s'exporta. No hi ha més remei. El Barça mai no renuncia a res. Ara tampoc.