Si els directius d'ara fossin com Mas Vilalta, el bàsquet no estaria fotut. Hores i hores per a la Penya. Una estima cega. El Joventut era la seva família. I com passa a les grans famílies, crítiques, enveges, picabaralles, malentesos... però al Joventut no se'l toca. Per la Penya, tots units. Els draps bruts es renten a casa. Ja no hi ha directius com els d'abans. Ara no són ni del món del bàsquet. Mas Vilalta era un visionari. Anava al davant de la resta. Era capaç de parlar amb Saporta, del Madrid, i convèncer-lo que no fitxés Brunet perquè una Penya forta podia desgastar el Barça a Catalunya. Sabia negociar. Això sí, mai amb la seva catalanitat. Fidel als seus principis, va rebutjar Samaranch quan li volien fer un reconeixement. I un purista, es va oposar al fet que la Penya tingués estrangers. De fet, va ser l'últim club a tenir-ne. Si una cosa no hi ha dubte, és que per a Mas Vilalta la Penya ha estat la seva vida.