Per molta peresa que em faci, no em puc treure del cap una relació malèvola entre Fresno i la pregunta. Segurament influenciat per l'entrevista publicada en aquest rotatiu no fa gaires dies a Ramon Basiana, el president de la Federació Catalana de Patinatge que va liderar tot el procés de trempera inicial i final fatal a la recerca del reconeixement per part de la federació internacional (FIRS) de la selecció catalana com a membre de ple dret, m'envaeix un paral·lelisme que em rebaixa una mica, ho admeto, l'eufòria inicial. Ho deixarem amb el tocar de peus a terra tan nostre. Veure en directe la declaració d'Artur Mas amb els membres dels altres partits al seu costat anunciant al món la doble pregunta i la data de la consulta sobre el futur de Catalunya va ser assistir a un fet històric que sortirà als exàmens de noves generacions. La dona i jo estàvem dinant a la cuina. Per a una propera ocasió tan solemne –la declaració unilateral d'independència, potser?– prometo parar taula al menjador i res de pollastre a la planxa.

Doncs bé. A Fresno, les pressions espanyoles van reconduir la decisió primigènia d'acollir Catalunya votada a Miami i en van revocar l'admissió. Parlem de patinatge, però l'hoquei sobre patins era la mare dels ous. Si en un esport tan oblidat a Espanya com aquest van remoure cel i terra pressionant els membres de la FIRS per evitar que Catalunya jugués els mundials i els europeus i s'enfrontés amb Espanya, què no faran ara que se'ls pot escindir la millor mamella que tenen? La resposta és òbvia: primer s'enrocaran –ja ho han fet emparant-se en la Constitució–i, si intueixen més perill real, jugaran molt fort. Ves que no ens tallin l'aigua, la llum o el Wi-Fi.

El primer que volen és evitar que es faci la consulta. Si es fa, que no en dubto, i la resposta majoritària és “sí” i “sí” –tampoc no ho dubto– faran el que ja van fer fa deu anys amb el patinatge però a gran escala. És a dir, recomanar, influir, induir, suggerir, pressionar la comunitat internacional perquè ningú no s'alineï del costat català. En aquella ocasió van enviar cartes a les federacions, a més de molts passadissos i vés a saber què més. Basiana recordava que hi havia presidents de federacions que anys més tard li han reconegut que es van equivocar fent fora Catalunya. L'hoquei sobre patins és un material més sensible que altres esports perquè la majoria d'equips i de bons jugadors són catalans. A Galícia i Astúries i a altres indrets puntuals com Alcobendas, per exemple, també hi ha focus de cert nivell, però la mostra inequívoca del poder català són els triomfs de la selecció espanyola des del 2001 –sis mundials i set europeus– amb una majoria de gent de casa abassegadora. Tret dels asturians Toni Sánchez i Toni Pérez, la resta han estat catalans. Per tot plegat i ara amb encara més sensibilitat pel context actual, sap més greu que els catalans no hagin pogut canviar la samarreta –per descomptat i sense problemes, només aquells que ho haguessin volgut– i guanyar títols amb la nostra selecció.

Sigui com vulgui, els que vam seguir el cas Fresno, ja hem rebut una vegada i tenim clar que culminar el procés sobiranista català no serà fàcil. Serà imprescindible resar, recomanar, influir, induir, suggerir i explicar a la comunitat internacional que, a més de qüestions identitàries, la convivència econòmica és ruïnosa. De moment, Europa se'n renta les mans i diu que és un conflicte intern. Ens toca, doncs, externalitzar-lo. Com van fer ells, però amb més estil.