Qualsevol que hagi donat puntades a una pilota una mica seriosament, sap que la combinació de pluja i vent, a nivells espectaculars, amb la qual ens vam trobar diumenge és nefasta per jugar a futbol. La victòria a Sevilla, en les circumstàncies que es va produir, havent de remuntar un partit que al cap de mitja hora de joc pintava “gran davallada” i amb la demostració de control absolut de la segona part, a més de significar la recuperació del lideratge, té un valor afegit molt important i que s'ha de destacar com es mereix; amb un Messi exercint de rei i un Iniesta impecable, sigui dit de passada.

Potser peco d'il·lús, però jo sóc dels que esperen i confien que el partit del diluvi sevillà servirà perquè el Barça torni a recuperar el nivell que havia mostrat just abans d'aquell fatídic minut 30 contra el València. Perquè sóc dels que creuen, també, que amb el to físic i mental dels enfrontaments previs a aquell (el del Màlaga és l'exemple més clar) estarem en disposició de barallar-nos amb el més guapo, encara que sigui ros, ens passi dos pams d'alçada i parli alemany. La qüestió serà si, una vegada assolit el nivell demanat, serem capaços de mantenir-lo fins al final; i aquí sí que tinc molts més dubtes.

Però hi ha una altra qüestió que afecta el joc de l'equip, de la qual es parla molt i sobre la qual voldria fer un apunt: la tan comentada i analitzada problemàtica defensiva. Penso que es tracta d'un tema clarament estructural però, deixant de banda el desequilibri tàctic o l'excusa –tan òbvia com penosa– que som petits (carai, doncs fitxem tipus una mica més altets, que també saben tocar-la!), a mi em provoca desassossec de comprovar el caràcter tou i la nul·la agressivitat defensiva que transmeten els nostres defenses (Masche és l'excepció). La paraula intimidació (en el bon sentit) no la coneixen. I això és evident que té a veure amb el perfil de jugadors que formem a la Masia; es veu que també forma part del nostre ADN.

El primer gol que ens va marcar el Sevilla, amb els davanters passejant-se per la nostra àrea com si allò fos la seva “Caseta de la Feria”, és incomprensible en aquests nivells, per la manca de contundència dels que defensaven la nostra porteria. Igual que moltes de les rematades que ens fan a pilota parada es podrien evitar amb una mica més de sang calenta i d'intensitat en el marcatge per dificultar les coses als rematadors rivals. Com pot ser que Piatti, el del València, que sembla tret d'un partit de barrufets, ens marqués aquell gol tan risible i dolorós?...

Un vell entrenador anglès quan fitxava un defensa nou sempre li deia el mateix: “Si vostè permet, sense deixar-hi la pell, que un davanter se'l rifi, entri a la nostra àrea i ens marqui un gol, als meus ulls serà com si vostè hagués deixat entrar un lladre a casa seva, amb tota la família a dintre.” A algú li pot semblar exagerat, però la idea és aquesta. Saber marcar el terreny.