No descobrirem avui la sopa d'all. Des de temps immemorables, els polítics i els governs de torn han jugat amb el món de l'esport per vestir les seves línies argumentals de poder amb el vernís lúdic que atorguen els esports de masses. Ho va fer al seu temps Adolf Hitler per fer propaganda del règim nazi en els Jocs Olímpics de Berlín el 1936 i en el mundial de futbol del 1978, la dictadura argentina de Jorge Videla.

Actualment, els governs democràtics, de qualsevol mena de signe, no arriben a l'exageració dels totalitarismes del segle XX, però sí que fan pinzellades subtils per guanyar adeptes amb els seus arguments. L'Espanyol com a institució s'ha vist immersa en aquest parany. El Ministeri d'Afers Exteriors ha fet servir el club blanc-i-blau com un dels múltiples arguments per defensar-se de les tesis sobiranistes. Això sí, ho ha fet d'una manera curta i asèptica, però totalment intencionada. El món de l'esport s'ha de mantenir al marge de qualsevol moviment polític, sigui d'esquerres, de dretes, de centre, independentista o unionista. La gent de l'Espanyol va a veure el seu equip i a molts seguidors, de ben segur, els deu haver molestat la inclusió del seu club en el document del ministeri. La passió que commou els seguidors de l'Espanyol és el sentiment pels colors blanc-i-blaus, per compartir l'alegria en la victòria i la tristor en la derrota. A Cornellà hi ha gent de tota mena i condició ideològica i ara fa temps que la dicotomia i la dialèctica de les banderes s'havia deixat aparcada (llevat de comptades excepcions que tots sabem). El ministeri, amb la seva acció, deixa patent la dèria dels polítics per embrutar el món del futbol, l'esport rei. Si us plau, deixin el futbol lliure de les seves disputes i deixin que gaudim a les grades amb la mirada innocent i infantil d'un nen. Només volem preservar el nostre petit paradís. Un jardí privat que és dels aficionats i no una extensió del seu
latifundi.