Setmana blaugrana carregadeta. Potser avui tocaria centrar l'opinió en el nou Camp Nou i tota la campanya que la junta directiva ha engegat per aconseguir el seu objectiu, però com que tindrem temps, encara tenim un mes al davant, permeteu-me dedicar aquestes humils paraules al capità, a Carles Puyol, a una autèntica llegenda culer que ha optat per plegar. Els maleïts genolls han decidit per ell.

Puyi passarà a la història pel seu portentós físic, pel tarannà guerriller, per la seva imatge salvatge amb aquests cabells inconfusibles i per les diverses màscares amb què ha posat en escena algunes de les seves actuacions més èpiques. És clar, les necessitava perquè uns quants partits abans s'havia trencat la cara pel seu Barça. I pels gols de cap. I per tots els que va evitar. Tot raça. Tot cor. Puyol, l'ànima del Barça. Titulars a dojo i tots encertadíssims. Però el capità, a més de tot això, ha estat un gran futbolista sense el qual no seria possible entendre l'èxit del Pep team, segons la crítica, el millor equip de la història pel joc, pels títols i, sobretot, per les aportacions que ha fet a aquest esport. I aquí ens quedem.

El gran tret diferencial de l'equip de Guardiola (que, per cert, en tenia molts) va ser l'execució quasi perfecta d'una pressió en camp contrari que permetia al Barça recuperar la pilota de seguida i ben a prop de la porteria rival, la qual cosa servia per agafar l'equip contrari desorganitzat i, per tant, augmentava les possibilitats blaugrana d'acabar les jugades amb èxit. De cop, Messi, Xavi i Iniesta, jugadors de perfil gens defensiu, es van convertir en cracs de la recuperació de pilotes sense necessitat de grans curses ni esforços generosos. Cóm era possible? Gràcies a les instruccions de l'entrenador, a la seva actitud... i a Puyol. El de la Pobla de Segur va situar el cul de l'equip a mig camp, va lligar els companys de la defensa a la seva altura i va empènyer la resta cap endavant de manera que després de perdre la pilota i gràcies a aquest posicionament arriscat, l'equip la recuperava de seguida per fer a continuació el que millor sap fer: exhibir el seu altíssim talent ofensiu. I si hi havia una pilota llarga per evitar la pressió? Tots tranquils, allà hi havia Puyol! Amb les línies juntes, l'equip era tan compacte que els rivals el consideraven imbatible. El paper de Puyol no té res a envejar, per exemple, al del mític italià Franco Baresi, un defensa clau per entendre els èxits del gran Milan d'Arrigo Sacchi i la seva meravellosa zona i que ha passat a la història tàctica del futbol. A la seva dreta esperem trobar també el capità del Barça.

Ell ha sabut esforçar-se per millorar fins a eliminar progressivament les curses inútils i per convertir en art la feixuga tasca de prendre la pilota al rival sense fer falta. Un autèntic espectacle: la trajectòria de Puyol es tancarà amb una mitjana de menys d'una falta per partit... i gairebé n'ha jugat 700! El Barça necessitava ritme, poc joc aturat, intensitat amb la pilota, Valdés per trencar somnis, Xavi per donar pausa, Iniesta per superar línies, Messi per marcar les diferències... i Puyol com a xarxa de seguretat de tots ells. Sí, Puyol. També Puyol com a element clau del millor Barça de la història.

Se'n va del Barça. I segurament del futbol. Llei de vida. Que torni aviat. No pot ser d'una altra manera.

Mentrestant, seguim la nostra lluita. Tenim pressa.