Guanyar de manera convincent l'Osasuna i posar la por al cos als nostres molestos veïns del sud (¿s'entén, no?: si Barcelona és el centre, per sobre ens queda París, Londres, Berlín... i per sota, Rabat, Alger, Tunis o Madrid). Ni amb lleons ni amb gaseles, la setmana que ve el senyor Ancelotti, del qual hem descobert la seva versió més entranyable, la de l'oncle que explica faules (per molt desagradable que fos, que Mourinho escampés la boira va ser un mal negoci per a nosaltres), somniarà en un depredador terrorífic que quan olora la sang esdevé esfereïdorament incontrolable. Habita al nord de la península Ibèrica, es diu Messi i juga en el Barça.

Avui ens hi hem de lluir. La del City va ser una gran victòria (global de 4 a 1, que el lamentable arbitratge del monsieur Lannoy va deixar curt) contra un dels rivals actualment més potents del continent –només calia comparar banquetes per adonar-se de la pasta que s'ha gastat aquesta gent de Manchester i, de passada, de la que ens haurem de gastar nosaltres de cara a l'any que ve– i que, vull recordar-ho, quan ens va tocar en el sorteig, a una bona part del barcelonisme li va semblar que el nostre camí a la Champions s'acabaria abans d'hora.

L'equip va donar la talla. I no va ser casualitat. D'acord que l'actual Barça ja no és el que era, però els nostres jugadors –titulars– continuen essent molt bons. Físicament anem justets, alguns automatismes no ens surten com abans i tàcticament estem desajustats, però quan ens hi posem encara podem superar qualsevol rival. I amb el Messi de l'altre dia, que vagin passant. Ho sento, sóc un dels il·lusos que tenen dipositades moltes esperances en aquesta Champions.

Però aquesta tarda no sentirem la bonica melodia de Tony Britten (inspirada en la peça Zadok the Priest, de Georg Friedrich Händel). Això d'avui torna a ser la lliga i ja no podem fallar més, que ja prou que l'hem espifiada. Més enllà de la suma inexcusable dels tres punts, és important que l'equip no perdi les bones sensacions i que la massa social també s'acabi de reactivar emocionalment en aquest moment clau. I també és una ocasió propícia perquè Neymar faci un pas endavant, que es deixi anar, que se senti còmode i que vegi porteria d'una vegada.

Tinguem-ho clar: el marge de millora que necessitem per aspirar a guanyar la Champions i continuar lluitant per la lliga es fonamenta en bona mesura en el desequilibri i el talent d'aquest brasiler. És inqüestionable i no és cap novetat que sense un Messi pletòric (Kompany i companyia han tingut malsons aquests dies) no hi tenim res a pelar, però si a més hi podem afegir l'aportació de Neymar, les possibilitats augmentaran.

Ens hem de reenganxar a la lliga com sigui, i no veig cap altra manera de preparar l'assalt a Chamartín, on hem de fer saltar la blanca i posar cadascú al seu lloc, que no passi per liquidar amb nota alta el matx d'avui.