L'inoblidable clàssic del 3-4 va deixar clares unes quantes coses. La primera, que nosaltres (quan ens hi posem) som el Barça i ells, no. La segona, que el millor és un dels nostres i es diu Messi. La tercera, que es va tornar a posar de manifest el seu mal perdre històric i histèric. I la quarta, que seria molt frustrant que acabéssim la temporada havent guanyat els clàssics, però havent perdut els títols més importants. A partir d'ara, no hi ha marxa enrere: a totes i amb el que hi ha.

Per molts de vosaltres, segur que això de la mística és un romanço. Per mi, no ho és. De la mateixa manera, que quan es va enfrontar amb nosaltres, el City no semblava l'equip imbatible de la Premier, el Madrid del diumenge no va fer la impressió de ser aquell conjunt gairebé insuperable, segons la majoria d'analistes. Deixant de banda que a mi, no m'ha impressionat mai aquest Madrid, el que en canvi sí que em continua impressionant és la sensació de pànic que el Barça és capaç de provocar, encara, entre els rivals més crescuts i orgullosos de si mateixos. Les cares de Xabi Alonso, Sergi Ramos, Pepe i companyia cada vegada que Xavi, Iniesta (gran) i Messi (sublim) bellugaven la pilota i buscaven els espais era de desconcert i por. I si un dels aspectes més lloats últimament de l'equip d'Ancelotti és la seva solidesa defensiva, va ser reconfortant veure com el Barça feia saltar pels aires l'ostentosa ligne Maginot dels blancs. Ofensivament, l'equip va trobar la profunditat i, en alguns moments, ho va brodar.

De tota manera, la gran victòria a Chamartín no pot amagar, però, que defensivament tenim un problema molt seriós. La qüestió és clarament estructural, de desajustament tàctic, però és que, a més, al darrere mostrem una tendresa exasperant. Així no podem anar ni a Europa ni enlloc. Un altre aspecte essencial per afrontar amb garanties la duríssima recta final és que sapiguem dosificar els homes clau. Martino només confia en tretze jugadors. Això és insuficient. Sense rotacions farem figa en el moment més inoportú; i els primers que ho saben són els mateixos jugadors.

Guanyar el Madrid és una obligació i un plaer immens, però si, a sobre, ells demostren aquest mal perdre que els caracteritza, el plaer afegit ja és inconfessable. És Cristiano, és Ramos, és tota la caverna... No era Mourinho només, és el Madrid. Són així. Ara, resulta que Mallenco ha passat de ser “el millor àrbitre” (que va permetre la cacera a l'home en la final de la copa del 2011) al Dr. Stockman, en adaptació merengona de l'enemic del poble creat per Ibsen: “Undiano és un problema per al futbol i per al Madrid”, va dir el central; “Undiano no té nivell”, va deixar anar entre altres perles el Pilota d'Or... Per cert rei, per què no tornes allò que et van regalar, perquè li tornin al seu amo vertader? Seria tot un detall. “Sevilla, Sevilla...” canten al Nervión.