Dissabte els socis del Barça podrem votar sobre la proposta de la directiva de la reforma del conjunt d'instal·lacions esportives del club. Amb celeritat s'han publicitat tant les necessitats com els possibles recursos amb què es compta per realitzar-la. S'ha fet un desplegament informatiu descentralitzat que demostra que, en aquest aspecte, se saben fer bé les coses. En canvi no hem acabat d'entendre del tot la pressa, tot i que se'ns diu que fa dos anys que s'està treballant en el projecte, ni algun dels conceptes que s'airegen. La necessitat de reformes és clara en especial si mirem les instal·lacions de l'estadi i la necessitat, si és que es vol mantenir el bàsquet professional, d'un Palau que s'ajusti a les exigències competitives internacionals. El cost de tot plegat sembla excessiu i caldrien tisores per despullar-lo de tot allò que no és estrictament necessari. Aquest projecte suposa anys de provisionalitat i d'estar empantanegats per les obres que poden finalitzar com es plantejava al principi el 2019 o, com ha publicat algun mitjà, el 2021. La circulació interior més còmoda i el cobriment de tot l'estadi –dos caramels per al soci assidu– no s'assolirien fins al final. La previsió del cost és en valors d'ara, i lògicament es multiplicarà si es produeix la inflació o la devaluació de fet que s'augura per poder sortir dels endeutaments privats i públics que provoquen la crisi actual. Entre els conceptes que es maneguen per finançar la despesa total n'hi ha que procedeixen de prospectives possibles però incertes i d'altres de l'esforç del club per cancel·lar el crèdit sindicat actual, obtenir un nou crèdit de 200 milions i haver cobert el 2016 el deute recurrent actual. La prova del cotó serà veure si la nova directiva pot cloure la temporada amb els estalvis previstos o restarà desbocada pels sobrecostos dels fitxatges i possibles repercussions fiscals, i si governa amb seny i amb eficiència la renovació de l'equip, sense desbocar-se amb fitxatges que no resulten o pagar nòmines, fitxes o primes pròpies de magnats del petroli. S'entén que calgui ampliar per aconseguir més llotges d'empresa, que són les que proporcionen ingressos o contrapartides publicitàries, però no cal anar ampliant la capacitat del camp ja que no s'omple del tot gairebé mai, que les ampliacions i la visibilitat tenen un límit i que l'expansió de l'espectacle passa per les retransmissions, que són les que han permès que el fenomen Barça sigui mundial. Em cal una mica més de confiança i veure com se'n surten els actuals gestors per cloure l'any i la temporada per decidir-me per un sí o per un no.

No vull deixar de comentar la desaparició d'un que fou un molt bon jugador del Barça, Isidre Flotats. Jugava de mig i es va fer famós pel seu fons físic que li permetia fer de secant, com s'anomenava aleshores. Van ser cèlebres els seus marcatges a Di Stefano, al qual no li deixava tocar pilota. Li reconeixíem aquestes virtuts però ens sabia greu que la seva titularitat, en mans de Daucik, anés en detriment, quan possiblement eren compatibles, de la de Gonzalvo III, un dels millors jugadors creatius de la història del Barça. Com Flotats, va rebre formació, juntament amb el davanter Aloy, del professor Francesc Escolà, especialista en l'augment de la capacitat toràcica de jugadors i atletes, autor de nombrosos llibres sobre la matèria i que durant una temporada va col·laborar amb el primer equip del Barça. Escolà va ser un personatge sorprenent: bon clarinetista, va arribar, al mateix temps que exercia les seves tasques mèdiques, a ser coronel director de les bandes militars de l'exèrcit. En una parada militar a Madrid els va fer tocar La Santa Espina. “Van aplaudir molt –em va dir–, no en tenen ni idea.” Va ser també campió de Catalunya de salt d'altura, en una època que saltaven eixarrancant les cames, i encara no s'estilava saltar d'esquena ni ajagut.