Aquesta nit el Barça ha de guanyar el seu segon títol de la temporada. No oblidem que en la pretemporada va guanyar la supercopa, encara que no aconseguís derrotar l'Atlético de Madrid en cap dels dos enfrontaments. Una qüestió d'estadística, només. Però que quedi clar que guanyar el Madrid aquesta nit i aixecar la copa a Mestalla és el mínim que es pot demanar als jugadors del Barça. I immediatament deixo clar que això no salva la temporada ni el coll de ningú. La setmana passada titulava aquesta secció amb un títol ben explícit: L'hora de la veritat. Era el dia de la tornada dels quarts de final de la Champions al Calderón. En una setmana, el Barça ha estat eliminat a Europa i va llençar la lliga a Granada. I dic que la va llençar perquè va sortir amb la mateixa mentalitat que a Sant Sebastià i a Valladolid. I així li va anar. Derrota i la lliga servida en safata a un equip de Madrid. I no dic l'Atlético perquè vaig escriure que els dos equips de Madrid ensopegarien en el tram final de la lliga i el Real ja ho ha fet. Li falta a l'Atlético. I ho escrivia per dir que el que em preocupava era el Barça, que pintava que també fallaria. I ho ha fet, i per partida doble.

Dit això, ningú pot estar content amb aquesta temporada. Ni els jugadors, ni l'entrenador, ni la directiva, ni els socis, ni la gran massa d'aficionats culers. No és que el Barça no hagi guanyat els títols més importants, el problema és que els ha perdut amb una actitud indolent en determinades circumstàncies. Ja sé que a Granada es van crear ocasions i que es podria haver guanyat el partit. Però no es va fer i a estones es va veure falta de ganes i una actitud de desconcert impròpia dels grans equips. I el Barça ho és. O ho ha de ser.

Dit això i confiant que l'amor propi d'aquest grup estigui tocat i que ens vulguin tapar la boca a tots, espero que el Barça guanyi aquesta nit. Però que això no amagui res de res. Cal prendre decisions i fer-ho d'una manera immediata. Si es pot fitxar, és clar. Però de les decisions que es prenguin en les properes setmanes, dependrà el futur del club en els propers anys.

No hem après res de res i aquesta setmana de passió, en el sentit dolorós del terme, ens ha portat a temps pretèrits, a la figura de Cruyff. De cop he recordat el Barcelona de sempre. El que no guanyava títols per culpa dels altres, el que es conformava que al Madrid li anessin les coses malament, el que trobava excuses per a tot mirant cap a fora i no pas cap a dins de casa. I he tornat a veure com allò que Cruyff va definir com l'entorn, però que en realitat és gent amb interessos clars que volen controlar el club, tornava a fer allò que tan bé els va anar durant tants anys i, especialment, durant l'època Núñez. Ara el problema és l'entrenador i, per tant, cal canviar-lo i vinga a fitxar gent. I anar publicant un nom rere l'altre, pressionant, per dir al final quan es fitxi, si es pot fitxar, que ells ja ho havien dit, i oblidar les dotzenes de noms que han deixat anar. El Barça de tota la vida, aquell que crèiem enterrat. Per això són tan importants les decisions que s'han de prendre. Cal fer-ho, però esperem a demà tot desitjant que avui surti cara i que la copa sigui per al Barça.