Il·lustres col·legues del món de la premsa esportiva i de la que no ho és han escrit o dit aquests darrers dies que la situació del Barça els recorda molt a la dels anys vuitanta. I, en algun cas, s'han atrevit a fer una comparació amb allò que algú va batejar com el bienni negre, fent referència als dos anys en què Joan Gaspart va presidir el club. També he llegit, preferentment a Twitter, càrregues brutals contra els socis que van decidir votar a favor de la remodelació de l'estadi, perquè interpretaven que havien donat un suport a la directiva i ells consideraven que ara l'única cosa que cal és fer-la caure, sigui com sigui, començant per les mocadorades que s'han fet famoses en diverses etapes al Camp Nou.

Francament, sé que molta gent té una certa tendència a votar a favor del poder i d'això se n'han aprofitat des d'Adolfo Suárez en les primeres eleccions generals fins a Josep Lluís Núñez durant els llargs anys que va presidir el FC Barcelona. Ara bé, d'aquí a carregar-se els milers i milers de socis que van anar a votar i que van votar sí, considerant-los culpables de no sé què, hi va un pas. Un pas que els contraris a aquell sí a la remodelació del camp i que en realitat el que són és contraris a l'actual directiva, haurien de treballar-se si volen formular una alternativa a l'actual direcció. Perquè, encara que a voltes no ho sembli, quan el soci del Barça vol fer el tomb, el fa.

Tothom donava com a guanyador Bassat i va guanyar Joan Gaspart perquè el van obligar a presentar-se. L'entorn de Bassat en culpava Joan Laporta, que en les primeres eleccions anava de segon seu i que va ser qui va evitar que hi hagués un pacte. Afortunadament, diria jo. A canvi, vam viure els dos anys de Gaspart, el president més barcelonista del món mundial, però que va fer una gestió pèssima i va tenir la dignitat de plegar abans que el fessin fora. Però a la segona, Bassat tampoc no va ser president perquè el soci va confiar en un grup de joves. Laporta era la cara i al darrere hi havia Rosell, Soriano i Ingla. Mireu si n'han passat, de coses. Però el 2003 es va iniciar la millor etapa esportiva del barcelonisme, una etapa que potser s'ha acabat pel que fa al cicle de l'equip. Però potser perquè no es van fer els retocs o els canvis profunds (no ho sé) que volia Guardiola quan va plegar.

Laporta va haver de marxar i Rosell va guanyar de manera molt i molt clara. Però se n'ha anat i algun dia sabrem del tot el motiu. Ara Josep Maria Bartomeu n'és el president. Alguns preferirien que passés per les urnes, però no es pot qüestionar la legitimitat i legalitat de la seva situació. Però l'ADN destructiu que porta a dins el culer ara voldria cremar-ho tot. Quan la lliga no està perduda matemàticament. Si s'analitza amb el cap fred, és a dir deixant passar el temps, potser les conclusions després del que va passar amb Tito Vilanova i l'arribada de Tata, seran menys tremendistes de les que es poden fer ara. El que és clar és que l'equip necessita canvis profunds. Però primer cal decidir amb quina filosofia.l I això cal fer-ho amb el cap fred i sense estripar-ho tot. És a dir que no cal tornar-se boig i molt menys ara.