El concepte és senzill: divertir-se. La seva concreció en l'esport professional i en situacions de màxima pressió resulta molt més complicat. Divertir-se és l'essència de l'esport. Hi ha estudis que demostren que serem molt més competitius si en comptes de combatre ens divertim. Aconseguir-ho també és sinònim de potenciar la innovació, la creativitat, de generar idees, d'anticipar. En el fons, d'expressar el talent en totes les seves formes i registres. El primer que van fer Marc Márquez i Valentino Rossi després de baixar de la moto en l'espectacular duel al circuit de Losail és reforçar la idea que s'ho havien passat bé, s'havien divertit. És el que encomana el tro de Cervera i el que no ha perdut mai el pilot italià tot i el pas dels anys i la davallada dels resultats. Michael Phelps diu que torna a la natació d'elit per divertir-se. Defuig qualsevol duel amb Ryan Lochte. En canvi va voler conèixer personalment la nova sensació de la natació nord-americana: Michael Andrew, un adolescent de només 15 anys. Acostar-se a qui s'entrena i competeix encara per plaer i allunyar-se de qui ho fa buscant un resultat, una marca. Quantes vegades hem llegit o sentit en les últimes setmanes que a Messi li passa alguna cosa. Està trist. No somriu. No es diverteix. I en la seva condició d'artista, divertir-se és bàsic. Per imaginar ràpid, per fer allò que els altres no poden ni pensar. Per transcendir. El Madrid serà a la final four de bàsquet si es torna a divertir amb el seu joc. El Barça d'handbol tindrà més possibilitats de donar forma a la gesta contra el Rhein Neckar Lowen si s'ho passa més bé que no pas es capfica. Sembla senzill però divertir-se en l'esport d'elit no és gens fàcil. Sembla contradictori però és un ingredient principal de la fórmula de l'èxit. Amb talent, esforç, confiança però amb diversió. És el “sortiu i gaudiu” de Johan Cruyff. Però només els millors saben fer-ho quan la transcendència del que hi ha en joc és determinant.