Llàgrimes rebels

L'ambient per retre el darrer homenatge a Tito Vilanova i expressar el condol era d'una emoció intensa; el sentiment, de dolor profund. Barcelonistes, aficionats de tots els equips i la societat en general han palesat el respecte i l'estima cap a qui la malaltia s'ha endut tan jove. Només 45 anys!

La cua que vam viure els meus i jo per retre-li els darrers adéu i homenatge el passat dissabte, la mostra d'afecte de tants i tants era digna d'una veritable anàlisi sociològica. Estava formada per gent de tota edat i condició, origen, color, sexe i classe social. Tito Vilanova ha quallat en el cor de tots els catalans i de molta gent d'arreu del món.

Ens va commoure veure com un nano d'uns 13 o 14 anys deixava una pilota de futbol que quedava voltada dels milers de flors i corones com a testimoni de la seva estima a Tito. La desgràcia de la seva mort ens deixa més sols, ens obre interrogants de tot el que hauria pogut fer, de voler saber de fins a quin grau era responsable del Barça més meravellós del període dirigit per Pep Guardiola, però, alhora, demostra que el camí del Barça de potenciar els valors fins a l'infinit és el camí correcte. L'homenatge mundial a Tito és el més gran dels triomfs i èxits, només a l'abast de personalitats que encisen. Com ara Tito i l'enteresa de com ha dut la malaltia.

Un cap de setmana en què les seccions del club, futbol sala i handbol, han lluitat de valent per oferir-li el triomf. En què tots els futbolistes, del primer equip i de la resta, han hagut d'actuar sota una pressió emotiva ben forta.

La gent ha respost de forma increïble per una raó: Tito era un home clar i directe, senzill, sortit del poble comú i corrent; era com un més de la gent que estima el club, el país o el futbol. Ens identifiquem amb la que era seva forma de ser. En recordar-lo amb quatre ratlles en l'obituari, una pressió als ulls; les llàgrimes són rebels.