En una tarda de diumenge de feina, amb l'orella escoltant el so de la televisió que explica que l'Atlético de Madrid perd amb el Llevant, i amb l'altra captant els comentaris càustics dels companys sobre si el Madrid pot o no ensopegar en la recta final de la lliga (cosa que tots menys un creuen possible) i les barrabassades que deixen anar sobre el Barça, l'empat amb el Getafe i com han llençat els jugadors la lliga, no puc menys que recordar aquells anys en què qualsevol excusa era bona per justificar “l'aquest any, tampoc”. Era un tòpic d'abans de Cruyff. Amb l'holandès entrenador vam aprendre que també la sort pot ajudar, que cal tenir fe fins al final i potser per això ara recordem les quatre lligues consecutives sense donar més importància al fet que les tres últimes es van guanyar una mica de rebot. És a dir, que el Tenerife de Valdano va guanyar el Madrid un any sí i l'altre, també, i que el 92 va ser el Dépor el que va desaprofitar l'oportunitat contra el València que, amb porter suplent sota els pals –González es deia–, va aturar un penal a darrera hora a Djukic. Dit això, em paro a pensar si realment crec que pot tornar a passar i la primera sensació és que no, que no passarà. I no tant per pensar que no és possible que el Madrid ensopegui, sinó perquè ara mateix no veig el Barça amb la capacitat, la mentalitat i la voluntat de guanyar els dos partits que queden.

I això és greu. És aquesta sensació de desànim, de ja hi tornem a ser la que cal desterrar immediatament de qualsevol Barça. No serà fàcil. El Barça no va saber disfrutar de la temporada de Bobby Robson perquè havia substituït Cruyff, encara que guanyés la copa i la recopa. Ni va viure amb total intensitat les lligues de Van Gaal perquè eren del nuñisme. Quan Jan Laporta va guanyar les eleccions, el barcelonisme estava celebrant quedar sisè en l'última jornada i jugar així competició europea, això l'any després de celebrar com un triomf la xilena de Rivaldo que classificava el Barça com a quart de la lliga i li permetia jugar la prèvia de la Champions. Vull dir amb tot això que el club ha passat temps pitjors. Però tot és cíclic i després de les tres primeres temporades de Ronaldinho, amb dues lligues i una Champions, la sensació que ja hi tornàvem a ser, es va viure amb intensitat amb el brasiler (i Deco i d'altres) enviant la seva carrera a can Pistraus. Calia valor per fer el pas de donar l'equip a un mite del barcelonisme (mal vist pel nuñisme, tot sigui dit) com Guardiola i donar-li carta blanca. Guardiola va aconseguir el millor equip de tots els temps i grans triomfs.

Vivim un moment com aquell. Ningú confia en la sort i els que ho fan no confien en l'equip. Tothom dóna per fet que Martino marxarà i ell més aviat ho va confirmat. I ja s'ha fitxat un entrenador com en els vells temps, és a dir pels mitjans. Luis Enrique, un culer que va vestir de blanc, però que sempre ha estat estimat. Un amic de Guardiola, però molt diferent de Guardiola, que ho va fer bé al filial del Barça i malament al Roma. I que amb el Celta ha fet el que calia: aconseguir la salvació. És l'entrenador que necessita el Barça? Uf! Això ho diran el joc i els resultats si el fitxen. Però, no caldria esperar una mica de sort que potser l'equip no es mereix?