Opinió

La immunitat que dóna el passat

Només Rossi no desprèn l'aura cadavèrica
del condemnat
en la graella de Moto GP

Era tremendament agradable córrer allà, en aquella concupiscència tumultuosa d'aficionats passionals i desenfrenats. Un dia, no feia tant, ell havia desendreçat el món amb la seva mateixa fúria, la de la mare que flaira el perill acostant-se a la cadellada verge. Com ho feien ells, omplint cada any Jerez convençuts que no hi havia demà. Els veia i tornava a la seva joventut quasi silvestre, quan va conquerir el motociclisme de velocitat al mateix temps que, encara amb més rapidesa, enamorava amb la infal·libilitat d'un somriure desarmant que es concentrava en la mirada. Com ara ho feia un altre, sabia i es deia, mirant l'etern retorn de biaix i amb complicitat.

Jerez li agradava i amb el convenciment del campió que no vol marxar de tornada, aquell diumenge havia escollit un pneumàtic més dur per calçar la seva moto del davant. Ell ho posaria tot de la seva part en les primeres voltes: mans, cos i cap, i quan els altres esbufeguessin seria el pneumàtic el que li donaria la raó.

I així va anar, amb algunes tensions en els dos primers girs, tibantors pròpies del moment: no només ell, tothom estava en guàrdia, amb els batecs del cor maldant per escapar. Però ja era un gat vell. El més vell de la graella, el que les ha vistes totes i n'ha imaginades més. I va saber quadrar-los a tots, al seu company d'equip i també al rival de l'equip rival, que el perseguien de prop. Tots dos, a diferència del que havia decidit ell, calçant una goma més tova al davant. Els mantenia a ratlla amb la moto i la voluntat alineades en una mateixa perpendicular. Dos en un, de manera confortable, amb un pilotatge fàcil. Com en els vells temps, quan tot cremava i tot era salvatge com el sol i els aficionats de Jerez.

Així va cauteritzar voltes fins que va passar pel costat del mur a tota velocitat, quan en faltaven només sis. A diferència del que havia succeït fins a aquell moment, qui el perseguia ara era el rival de l'equip rival que un dia també havia estat el seu equip. Ho va assimilar i jugant amb la irrisòria amplada del traçat, frenant fort al parell de punts on creia que el podria superar, va conservar la posició. La segona posició, la millor de les posicions possibles, l'única que des d'un punt de vista de sensata realitat era al seu abast. Al seu i al de tot pilot que no es digués Marc Márquez.

Perquè, sabia i es deia, si et dius Marc i el teu cognom és Márquez, guanyes. És una equació infal·lible, pura i àrida. Matemàtica en moviment: Marc + Márquez = triomf. Ell, que també s'havia rebel·lat contra l'ordre gravitant com ho estava fent ara el de Cervera, ho sabia bé, tot això. Al 93, com a ell un dia no feia tant, se'l podia molestar una mica. Un parell de voltes o tres o cinc o set i poca cosa més. Intentaves frenar-lo, posar-lo nerviós, però era amb tanta vehemència i inutilitat com quan posaves tanques al mar i et deies, intrèpid i pur, que alteraries l'irreprimible alè de les onades. Aquesta era ara la seva vulgaritat ineludible: acabar en un dels dos llocs restants al podi.

La seva realitat segada, la de seu company d'equip, la del rival de l'equip rival i la de qualsevol altre, pilots que un dia, un any o qui sap si en una altra vida van ser extraordinaris i que ara desprenien l'aura cadavèrica del condemnat. Una realitat imposada i suportada només pel feliç amputador, per l'únic que podia guanyar. I per ell, gat vell i tip i amb un somriure còmplice, que un dia no feia tant també havia infectat la graella amb el virus de la insuportable insubstancialitat del condemnat a ser segon.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)