Sortosament per als seguidors blaugrana, la temporada del primer equip de futbol s'ha acabat, i ho ha fet de la manera més representativa del que han estat aquests darrers nou mesos de competició. La impotència exhibida contra l'Atlético en el transcendental i frustrant últim partit del curs va reflectir les carències que fa temps que s'arrosseguen i que aquest any s'han fet tan evidents que ja no hi ha qui les dissimuli. Moltes són les anàlisis que s'han fet respecte a l'evident davallada en el joc de l'equip. Previsió, falta de profunditat, falta de recursos en les jugades d'estratègia… I podríem seguir, però prefereixo que siguin entrenadors i altres persones més enteses que un servidor les que parlin amb més deteniment dels aspectes mecànics del joc. Vull centrar-me en les sensacions que transmet l'equip blaugrana, que, més enllà dels constants debats sobre l'estil, són el primer factor que cal recuperar. En aquest sentit, m'atreveixo a assenyalar que la gran carència de Gerardo Martino durant la seva etapa al capdavant de la banqueta blaugrana ha estat no haver injectat caràcter a l'equip. Se li valora el seu discurs assenyat, les bones intencions, el respecte mostrat envers els jugadors i la institució, però no ha aconseguit motivar un grup que s'ha anat desconnectant a mesura que la temporada feia pujada. I en l'esport d'elit aquest és un factor diferencial de primer ordre que no entén de disciplines. L'últim exemple s'ha vist amb el Maccabi de Tel-Aviv, capaç de guanyar el cap de setmana passat l'Eurolliga de bàsquet quan totes les travesses el situaven a la cua dels favorits de la final a quatre disputada a Milà. I segurament no era el que millor plantilla tenia, ni variants de joc ni recursos, però sí el que més fortalesa mental acumulava i el que més convençut estava d'anar a totes.

Des d'aquí ha d'arrencar Luis Enrique: tornar a aconseguir que el Barça tingui ànima al camp, que s'engresqui i aconsegueixi engrescar el personal amb aquesta actitud. Un cop confirmat com l'escollit per redreçar el rumb blaugrana (avui serà presentat), l'asturià té aquest perfil d'home de caràcter, clar i directe, capaç de mantenir en tensió el grup. Així el defineixen aquells que han compartit trajectòria amb ell, primer en la seva etapa com a futbolista i, des de fa sis anys, dedicant-se a entrenar. Proper a l'hora de mostrar-se com un aliat més per als seus jugadors, però a la vegada amb l'autoritat necessària per evitar qualsevol excés de confiança que pugui distorsionar el paper de cadascú al vestidor. I és que, a banda de buscar respostes a fora en forma de fitxatges concrets, les solucions per canviar aquesta atonia que envolta l'equip se centren a revitalitzar els seus pilars, alguns tan sòlids com Piqué, Alba, Busquets, Xavi, Iniesta i, és clar, Messi. Reconnectar-los a còpia d'il·lusió, d'inconformisme i, per què no, de propiciar que treguin les males puces, si pertoca, serien aspectes que caldria afegir a la feina física i tècnica.

Aquest seria el primer repte que hauria de plantejar Luis Enrique i els seus ajudants, així com el d'aconseguir que a Messi se'l torni a veure somriure a la gespa. Per assegurar que el nou projecte avanci amb fermesa és important que el crac argentí recuperi el lideratge que tant s'ha trobat a faltar enguany al camp, ja sigui per motius esportius com extraesportius. I de la capacitat que tingui el tècnic asturià de connectar amb ell i d'encendre-li de nou la guspira competitiva dependran, en gran part, els resultats de la temporada vinent. Tots dos es necessitaran i, per tant, estan obligats a entendre's pel bé individual i col·lectiu del Barça.