Les abdicacions successives

Que l'esport va relacionat amb la marxa general de la societat ja se sabia, però darrerament tot va ben barrejat. Estàvem acostumats que a la gent la cessaven o no li renovaven contractes o mandats, però va venir el senyor Guardiola i va decidir plegar. Després va passar el que no s'havia vist mai en els darrers segles: que un sant pare renunciés al pontificat. Uns mesos després, sense que s'hagin comprès del tot els perquès, el president del Barça, plega. Un jugador en ple èxit, admirat i ben pagat, com Valdés, decideix canviar d'aires. Més tard Gerardo Martino renuncia a continuar dirigint el Barça. La pilota torna al món de la política i, vist el resultat de les eleccions europees, Rubalcaba plega. Aquest fet accelera l'abdicació del rei per facilitar els tràmits successoris en favor del seu hereu, ja que l'statu quo actual garanteix una majoria favorable, cosa que no seria gens segura després d'unes eleccions generals ni, potser, més a prop, segons quin sigui el relleu en la direcció socialista. Aquesta ventada dimissionària s'ha endut Pere Navarro i de poc no se'n contagia fins i tot Duran i Lleida. En resum, serà simplement un canvi de cara en la monarquia parlamentària que distingeix Espanya de les altres monarquies. Com a bon soci del Barça em permeto ser pessimista. Salvant les distàncies i el caràcter absolutista, quan Bashar al Asad va substituir un dictador dur com el seu pare, tots vam esperar que el país milloraria i s'obriria. L'hereu involuntari –ja que el seu germà va morir en accident– que feia un postgrau a Londres, va accedir jove i preparat al tron, però després, i amb tota la fredor, ha jugat les cartes més brutals per mantenir el règim que li atorgava el poder suprem. No espero pas, en la situació espanyola, més flexibilitat que la que hi ha ara sinó més duresa, en especial quan veig un dels periodistes que eren més llegits en la tendra democràcia espanyola com Manuel Vicent, que l'altre dia, en la seva columna d'El País, escrivia, com a qüestió a resoldre, que per a Felip VI el seu 23-F es diu Catalunya.

Tornant al futbol veiem com el virus del canvi s'està apoderant del Barça i confiem principalment en un entrenador acabat d'operar –la malastrugança que persegueix el Barça– per construir un conjunt fiable entre tant garbuix. Fent servir les estadístiques publicades per L'Esportiu el dia 19 de maig, i adaptant-les a les posicions al camp, ens trobem que, per minuts jugats, de fet l'equip titular del Barça subcampió de lliga ha estat: Valdés; Alves, Piqué, Mascherano, Adriano; Cesc, Busquets, Iniesta; Alexis, Messi i Pedro. Baixes quasi segures són Valdés (si no es reincorpora) i Cesc (si es confirma que se'n va) i altes Ter Stegen, Rakitic, Deulofeu, Masip i Rafinha. Si cau un central i un altre porter i es manté el criteri de plantilla curta, fora ja Puyol, Pinto i Oier, resten, a més dels citats i de moment, Xavi, Sergi Roberto, Dos Santos, Afellay, Neymar, Tello, Montoya, Bartra, Alba i Song. Fent sumes i restes són ja 21.

El mundial potser aclarirà alguna cosa, però sentiria que, com es dóna per fet, es prescindís de Song, que passa dificultats quan el partit es trenca, però que excel·leix quan es juga al primer toc, fent de frontissa ben greixada, a la manera d'un Celades que, precursor en aquesta manera de jugar, ens deixava bocabadats quan va aparèixer. També tenim una certa perplexitat de veure que amb Rakitic no es busca un successor de Cesc, sinó que juga a la posició d'Iniesta. I, fent un joc de paraules, a veure si es decideixen per fitxar un defensa o un davanter alt, fornit i atlètic, com els volia Balmanya, perquè de raquítics ja en tenim ple.

No tot són dubtes i pors. Ha estat encoratjador veure que un país que semblava obnubilat pel futbol, com és el Brasil, no ha perdut consciència i ha protestat contra els excessos que representa un mundial de futbol. No han caigut en terra erma els exemples de Paulo Freire i Helder Cámara, que van revolucionar la resignació imperant.

Un mundial que se celebra en un país que segur que té bons estadis per jugar al futbol no hauria de causar dispendis fora de mida, com ha passat. Amb una previsió adequada i una correcta organització dels recursos existents n'hi hauria hagut d'haver prou.