‘Show business', ‘pax romana'

Com que ja tenim una certa edat i som més moderns que el papa, podem parlar del mundial de futbol amb coneixement de causa. Pelé, Cruyff, Maradona i ara, potser, Messi. I el Brasil, l'Argentina, Alemanya i el Camerun. I Menotti i Videla i la Taronja mecànica d'Holanda. Al darrere de cada una d'aquests denominacions i d'altres que els estalvio perquè tampoc no cal semblar més arcaic que una enciclopèdia, hi ha un grapat de llegendes que els compendis i els registres informàtics i la premsa esportiva especialitzada s'han encarregat prou aquests dies d'escalfament de recordar-nos. L'èpica dels triomfs i dels fracassos ven tant avui com, a la Grècia clàssica, venien les gestes dels atletes guardonats amb una corona de llorer i tants privilegis com l'escandalosa quantitat de diners que, diuen, s'enduran els gladiadors espanyols si guanyen. I dic gladiadors, perquè en el circ brasiler d'aquests dies l'acronia històrica ens aboca a la Roma enfervorida dels amfiteatres, on la demagògia dels patricis pagava la pax romana amb el mateix show business d'ara. I tot plegat és tan vell que cansa.

Ara, el que és modern, és la baixa edat mitjana; exactament quan els feligresos entraven a les
esglésies i els monestirs i no entenien ni gens ni mica de què els parlaven, perquè ho feien en llatí i ells, en llengües romàniques. I també aleshores, en aquells edificis imponents, la iconografia que els envoltava els cridava l'atenció per fer-los creure que el món era del color de l'hàbit de qui oficiava la litúrgia. Avui, d'aquell analfabetisme en diríem funcional, perquè essent capaços de distingir els símbols del mundial de futbol som altament incompetents en allò que signifiquen; com si els capellans i els frares d'aleshores fossin els periodistes enfervorits d'ara, i els bisbes i els abats, els presidents de les federacions d'una organització creada per generació espontània i dirigida a Deo gratia.