El crepuscle dels ídols

Ja em perdonaran, però tinc força dubtes que entre el crepuscle dels déus o dels ídols i el fet que a un arbre a terra tothom li faci guerra hi hagi d'haver una relació de causa-efecte indestriable. Ho dic, és clar, a propòsit del desastre de la selecció espanyola de futbol i del comiat probable de Xavi Hernández del mig del camp del Barça. I també és clar que hi podríem afegir la desfeta del FC Barcelona; però deixem-la estar, perquè el que passa a la institució barcelonista no és tan mundà ni s'explica només pel descrèdit de la metafísica.

El perill d'elevar a la categoria divina una colla de joves esforçats a fer córrer una pilota fins al fons d'una porteria no és cap altre que sotmetre els déus a les lleis de la física, que és el que, al capdavall, explica Wagner a l'òpera traduïda com El crepuscle dels déus (1876) o com el seu capvespre.

Si en aquell drama el desastre es desencadena quan es trenca la corda del destí, en l'assaig El crepuscle dels ídols (1888), Friedrich Nietzsche ve a defensar que només trobem la veritat quan en descobrim la mentida; i entre una cosa i una altra, em sembla que ja es veu que ja fa més de 125 anys que hauríem de saber que els déus no són sinó una ficció, un engany o la mala intenció d'una aparença. I això que el jugador Xavi m'és simpàtic; però si el barrejo amb aquell artifici guanyador és per distingir-lo de la crema; perquè, a diferència dels déus, els ídols toquen de peus a terra i es jubilen.

Potser en fem un excés, dels models que tractem com a ídols; no puc pas dir que no, perquè, parlant de futbol, em sembla inqüestionable. Però no és pas per excés, que es creen els déus; tal com ens va ensenyar Cèsar morint als peus del Senat de Roma. És la necessitat d'un esquer, allò que els eleva a l'Olimp, i la llei del desengany, allò que els tomba; una llei amb un càstig de llenya que hauria de ser proporcional a la propaganda que els crea.