Què és més difícil, equivocar-se amb fitxatges com ara Kouguere, Ljubicic, Waters, Arteaga, Downs, Yanev, Hanga, Palsson, Aleksandrov... o fitxatges com ara Oleson, Papanikolaou, Tomic, Abrines, Hezonja, Bourousis, Kirksay, Fran Vázquez, Oliver...? On hi ha més marge d'error: apostar per Borja Comenge –el seu avalador– o fitxar un entrenador com ara Aíto, Maldonado o Pedro Martínez? La resposta és clara. A Capdevila no se li pot retreure absolutament res. En el món professional un jugador anirà abans on li ofereixen 10 que on li ofereixen 1. El Manresa en els últims anys ha hagut de lluitar ja no contra els grans sinó contra els clubs petits. Per mi no hi ha a l'ACB cap director esportiu amb el coneixement de bàsquet que té Capdevila. Per qualitat podria estar en qualsevol equip gran. És dels únics que regiren des de la lliga bosniana fins a l'hongaresa passant per la danesa. Coneix a la perfecció el mercat. Però qui té la informació no sempre té el poder. Els diners tenen més força. El miracle de fitxar Doellman, fa dos anys, ja parla del que pot fer Capdevila. Però a banda de jugadors ha fet una cosa més important: ha creat una estructura amb un vinculat, un director de planter, un tercer entrenador lligat al vinculat. Tot això sense ni un euro. Capdevila ha donat forma a alguna feina iniciada per Ardèvol. Ha creat ponts per assolir cessions com ara la d'Eriksson (operació 10). Ha viatjat amb l'equip, ha estat al peu del canó. És home de bàsquet, sap de què parla i té criteri. És cert que en els dos últims anys no hi ha hagut sort a l'ACB, però injust seria no analitzar en quines condicions han competit. Anar a la guerra amb un pal d'escombra a la mà i una tapa d'escombraries com a escut difícilment es guanya la batalla. El felicito per la seva feina, i segur que ben aviat estarà a la guerra ja molt més armat per donar batalla a qui sigui. Es pot haver equivocat, però algunes decisions, sobretot al final, ja no eren seves... Sort, Pere.