El van exaltar pel seu atac i el van matar per la seva defensa.

El Real Madrid va perdre fa una setmana la final de l'ACB en un play-off que va tancar cedint per 1-3 contra el Barça. Abans, en els quarts de final i en les semifinals, ja ho va passar prou malament per desfer-se respectivament del CAI Saragossa i de l'Unicaja Màlaga. La diferència, el factor decisiu en les tres eliminatòries, va ser la seva precarietat defensiva. En aquest cas, les xifres no enganyen.

En la fase regular (32-2), el conjunt de Pablo Laso va passar per sobre d'enemics, coneguts i saludats, arraconant-los amb el seu sensual atac i ofegant-los amb la seva defensa d'escurçó. Així, en aquestes 34 jornades, va permetre als seus rivals que li anotessin tot just 72,9 punts, amb un 51% en tirs de 2 i un 30% en triples, concedint 14 assistències per partit. A més, els va deixar capturar només 20,5 rebots en defensa i 8,9 en atac, a banda de provocar que perdessin quasi 15 pilotes (14,8) per enfrontament. Què en va quedar, de tot això, en els partits sense retorn?

Sense necessitat de detallar punt a punt, notarem que, incapaç de mantenir aquestes variables, en els dos partits de quarts el CAI li va anotar 82,5 punts (+9,6) amb un 44% de tres (+14), repartint 16,5 assistències (+2,5) i perdent 12 pilotes (-2,8). En les semifinals, en els quatre partits jugats contra l'Unicaja, els de Joan Plaza van acabar amb 86,8 punts a favor (+13,9), amb un 37,5% de tres (+7,5), 14,5 rebots d'atac (+5,6) i 17,3 passades de bàsquet (+3,3). I ja en la final, el Barça el va cosir: 88,3 punts per partit (+15,4), amb un 44% en triples (+14), capturant 26 rebots defensius (+5,5), donant 16 assistències (+2) i perdent 12,3 pilotes (-2,5).

Podem fixar-nos en la tela, el pedaç o les costures. En el que vulguem, allà on ens faci menys mandra. Però sigui on sigui, invariablement toparem amb un equip que ha jugat l'últim mes sense cames, que ha estat incapaç d'enllaçar tres defenses sense ser penalitzat, que s'ha quedat enganxat a pràcticament tots els bloquejos i que, a la generalitzada fragilitat defensiva en l'1x1 dels seus homes, hi ha afegit una manifesta impotència a l'hora d'oferir segones i terceres ajudes al company, generant infinitat de situacions de tir i, sobretot, de triples alliberats pel rival –recordem com el va maltractar el Barça, en aquest punt, uns blaugrana que en els quarts i en les semifinals van tenir un balanç total de 46/145 triples pel 44/100 només en la final.

El van exaltar pel seu atac i el van matar per la seva defensa. Aquest és el sumari de la temporada blanca, deu mesos jugats a tota pastilla amb una plantilla de 12 jugadors. Una dotzena d'homes que no van poder abaixar el pistó quan van perdre Jaycee Carroll al febrer, al març i a l'abril, i Dontaye Draper, a l'abril i al maig. Que no el van abaixar tot i passar a ser només 10 unitats per jugar i entrenar-se en els mesos clau, fase decisiva de la temporada en què els jugadors sans van haver d'assumir els 440 minuts dels 27 partits que es va perdre Carroll i els 370 dels 22 de Draper. Les cames de Llull, Rudy, Darden, Sergio i Díez (?) van carregar llast, incrementant la quantitat de minuts en partits i, no ho oblidem, en entrenaments, perdent progressivament la intensitat i la qualitat en el joc.

I posem això sobre el paper recordant, també, l'inqualificable estat físic en què va haver d'afrontar el Barça la final de la temporada passada (2012/13), perduda contra el Madrid. Un club, el blaugrana, que ha ordenat als responsables tècnics de la secció que treballin en la confecció d'una plantilla de 12 homes per a la temporada vinent. Dotze, i que els 329 minuts que Hezonja i els 304 que Todorovic han jugat entre lliga i Eurolliga fins al play-off, siguin per a, posem per cas, Hakanson i Sulejmanovic. Aquests 600 minuts llargs de competició i tots, no ho oblidem, els minuts dels entrenaments. Els que donen qualitat a la feina diària de tot l'equip.