Si aterrem a la realitat veiem que una mossegada com a reacció instintiva, fins ara, només ha deixat unes marques a les espatlles dels jugadors rivals. Malgrat que és un espectacle lleig, si fugim de valoracions estètiques, veiem que el que realment perjudica són els cops de genoll que aixafen vèrtebres, com el del defensa Zúñiga contra Neymar, o la topada amb el tan alabat Robben en què el defensa de l'Espanyol Héctor Moreno es va trencar la tíbia. Això només per referir-nos a casos propers d'aquest mundial encara viu. No vol dir que aquesta constatació sigui una defensa a ultrança del possible fitxatge de Luis Suárez pel Barça. Més aviat penso que serà un jugador difícil d'acoblar si no canvien les tornes. Vam veure en la temporada vençuda la fredor futbolística entre Messi i Neymar, alimentada, a més, per actuacions d'Hisenda sobre les inversions del primer i de xifres estratosfèriques que ballaven en el contracte del segon. Si això era un problema a resoldre, només cal afegir-hi un nou element amb molt caràcter. No sé si Luis Enrique és la persona idònia per harmonitzar egos molt costosos o més aviat augmentarà les tensions. Ancelotti, al Madrid, ha demostrat mà esquerra per harmonitzar quatre figures com Bale, Benzema, Cristiano i Di María. Aquí s'ha desestabilitzat Pedro, s'ha desubicat Alexis, s'ha amargat Cesc i s'ha oxidat Tello. Veurem què passa amb Messi, Neymar i, si ve, Suárez. Aquest, per la seva facilitat golejadora, tot i que fa 1,81 m recorda més un Romário que no pas un Henry, per exemple. Com a mínim, en un equip farcit de petits, es comença a seguir la lliçó d'Alemanya que practica un joc guardiolenc, però amb atletes reals de més envergadura. Tot i així, hem deixat escapar un davanter alt, com Oriol Riera, que anava bé de cap i que podia ser una alternativa no problemàtica per jugar alguns partits com a davanter centre de referència. A propòsit de davanters no estel·lars, recordem que altres grans Barça de la història, com deia Cruyff, tenien una barreja de troncos i peloteros. Els cracs, molt vigilats, necessitaven a la vora jugadors com Jordi Vila en la primera època de Kubala i Manolo Clares amb Cruyff per aconseguir el gol. Harmonitzar cracs, de vegades, només es pot veure en partits amistosos com el llegendari al camp de l'Espanyol contra el Bolonya que van jugar junts Kubala i Di Stéfano i en el qual va destacar un tercer, Villaverde, gran creador d'assistències, amb diverses ocasions de gol en cada partit i que, en la competició, desanimava els socis perquè no hi havia manera que les convertís en gol. Tot i les ocasions malbaratades en va fer 136 en 322 partits. De passada, en ocasió del seu traspàs no futbolístic, cal fer un record admiratiu per Di Stefano que quan ja no era La Saeta Rubia, perquè calbejava i no era tan ràpid, amb un petit trot era a tot arreu: traient pilotes de la defensa, repartint joc al mig camp o rematant a porteria amb punteria i seguretat.

Ara que s'especula per la futura plantilla del Barça, hi ha una altra manera divertida d'imaginar-se l'equip de l'any vinent: apostant pels jugadors en què, fins ara, Luis Enrique s'ha mullat. Són Claudio Bravo com a porter; una incògnita en la defensa; Sergi Roberto, Masçherano i Rakitic en la mitja i Deulofeu, Rafinha i Pedro a la davantera. I què en fem, aleshores, de Busquets, Xavi, si es queda, Iniesta, Messi i Neymar? Doncs alternatives a la banqueta o bé sortida per fer uns quants diners més. Davant de la constatable pèrdua de jugadors catalans que ja hem esmentat en altres ocasions –Valdés, Puyol, Cesc i Xavi, si ens deixa–, una altra manera de completar la plantilla seria fitxar jugadors amb cognoms catalans i així, en llegir les cròniques dels partits ens sentiríem confortats. Com a exemples: l'alemany Reus, els belgues Kompany i Mirallas i fins i tot investigaria si el defensa alemany Höwedes, capità del Shalke 04, per error de transcripció no li van canviar la m per la w i seria un entranyable Homedes...