Final codificada

Des de temps immemorials, el culer viu el mundial en clau blaugrana, i aquesta edició ha generat un grapat d'aspectes que ens obligaran a ser telegràfics. Primer, Luis Suárez. Tothom, eufòric. Pilota a terra: fer-lo compatible amb Messi i Neymar resultarà la quadratura del cercle en versió futbolística i sabem que anem a contracorrent. A sobre, no era prioritat, costa un dineral i, sí, és un gran golejador, però el seu comportament grinyola, per allò de l'ètica i l'estètica que haurien de preocupar més els culers. El Barça no ha de comprar cromos, sinó tenir clares les prioritats i, així, no es pot continuar traint el model de joc. Sembla que les ganes de substituir Messi per Neymar com a cap de colla i traspassar l'astre no hagin minvat. Ara, a sobre, hi posen Suárez pel mig. Tornem als vessants gairebé psicològics del mundial. És curiós que l'esdeveniment serveixi per etzibar canya indiscriminada a Guardiola a aquells que mai li perdonaran l'èxit i la personalitat independent. Qualsevol diria que en Pep ha estat protagonista al Brasil, però en futbol s'obliden els matisos: deu haver tingut influència en l'estil d'Alemanya com en va tenir en el d'Espanya, sí. Ara bé, tampoc no és el sant miraculós que tot ho cura o ho mata. Entre poc i massa, com sempre. Per cert, el cas d'Alexis: ja tocava vendre algú a un coherent preu de mercat. Ara, res d'enyorar-lo, que ja sabem on queda el seu sostre.

Més. Hem passat mesos sentint que Messi es reservava. Bé, queda comprovada la fal·làcia absoluta de tal sentència, però no ho reconeixeran pas. Avui, els especuladors barrinen si convé o no que l'Argentina guanyi la final. Tant se val, campió o finalista, o Leo torna als hàbits d'abans o li costarà retrobar aquells genials nivells. Tampoc Mascherano no és ara una meravella. No espereu que es converteixi en el nou Martín Fierro del vestidor perquè ell és cabdill allà on ho sent i professional, que no és poc, a tot arreu. I prou. Si, per continuar amb la final codificada, voleu amargar-vos l'espectacle, res millor que veure Toni Kross i pensar que el Barça ha rebutjat dos cops el seu fitxatge, enguany en traspàs a preu de saldo o la temporada pròxima absolutament de franc. I per fer-nos encara més mala sang, d'aquí res el tindreu vestit de blanc, dirigint el joc del Real Madrid en una pífia que pot resultar de dimensions històriques, descomunals. Però tant se val, pura coherència amb el discutible criteri de la directiva i la direcció tècnica. En qualsevol matx dels vistos al Brasil hi havia algun central, aquí o allà, que feia patxoca. I què? El mundial també referma la teoria de la portera d'en Núñez. Qualsevol que hagi vist tres partits sap qui són els bons, tret, és clar, dels personatges a sou de can Barça, especialistes a esperar fins que el preu de la peça es posa pels núvols. El cas és no portar mai ningú per sota d'un dineral innoble.

Sort que la gran competició també serveix per despullar alguns espavilats, com els que ens volien vendre Scolari, l'anticrist de l'escola brasilera, els antípodes de l'estil blaugrana, com el millor tècnic possible. Per cert, el mundial també ratifica evidències: fa un any i mig que els jugadors blaugrana entrenen fatal. I no han pogut dissimular-ho.