Diuen els experts que la millor selecció canarinha va ser la del 1970. Carlos Alberto, Clodoaldo, Jairzinho, Gerson, Tostão, Rivellino i Pelé sobresortien en un combinat que al mític estadi Azteca de Ciutat de Mèxic va assolir la seva tercera estrella mundial en derrotar Itàlia en la final per un clar 4-1. Aquesta victòria va posar el colofó a la superioritat brasilera exhibida al llarg del torneig i que amb la direcció de Mario Zagallo es va reflectir amb un ple de triomfs (6) i un balanç realitzador de 19 gols.

Trenta-quatre anys després d'aquella cita, la generació d'internacionals brasilers l'han composat noms com Fernandinho, Paulinho, Maicon, Hulk i Fred. Un bloc en què la presumpta consistència ha arraconat la creativitat, limitada a les espurnes que puguessin aportar Neymar i Óscar. Vèncer a pesar de no convèncer; aquesta és la recepta que va situar els homes de Luis Felipe Scolari com a principals favorits a les principals cases d'apostes en l'inici del mundial, empesos per la condició d'amfitrió i el pes que suposa veure cinc estrelles sobre l'escut de la samarreta. Dos arguments més emocionals que racionals i que, com acostuma a passar en aquests casos, s'han desfet com la mantega una vegada la realitat del futbol ha dictat sentència a la gespa. L'1-7 encaixat en la semifinal contra Alemanya ha desemmascarat les limitacions de l'actual futbol brasiler, del qual queda poc més que el pes que imposa la història de la samarreta. El mineirazo de Belo Horizonte, ja gravat per sempre en la història dels mundials, s'adverteix com el càstig per haver traït l'essència històrica a la recerca d'un estil més resultadista i garrepa. I recuperar-se del tràngol no serà gens fàcil per als brasilers, ja no només en l'aspecte anímic, sinó, sobretot, perquè ara se'ls presenta la urgència d'una regeneració que necessita temps.

Scolari personifica aquesta deslleialtat a la tradició del jogo bonito del Brasil. És el preu d'estar a primera línia de la trinxera, tot i que la responsabilitat va molt més enllà, començant per aquells directius de la Confederació Brasilera de Futbol (CBF) que el van escollir com a seleccionador, enlluernats pel títol assolit en el mundial de Corea i el Japó 2002. Un títol que, com bé advertia l'exfutbolista hispanobrasiler Donato en una entrevista publicada dissabte passat a L'Esportiu s'adverteix com el pecat original. “Des del 94 ha baixat el nivell i la qualitat del futbol al Brasil. El problema és que vam guanyar el mundial el 2002, ens vam pensar que érem els millors i ningú no va fer res per canviar la dinàmica decreixent”, deia. Llavors la canarinha va aconseguir alçar el cinquè títol mundial amb un joc molt més pragmàtic que brillant, en el qual sobresortia un virtuós com Ronaldo, autor dels dos gols en la final contra Alemanya (0-2).

I ara què? Quines opcions té la canarinha de recuperar la seva essència? Aquests interrogants suposen la penitència que deixa el mundial a l'amfitrió, més enllà de la patacada contra Alemanya i dies després contra Holanda en el galdós duel pel tercer lloc. Per si quedava algun dubte, per més estrelles que llueixis a la samarreta, aquestes queden eclipsades si no van acompanyades d'un estil que les defineixi. Com s'ha vist, amb Neymar no n'hi ha prou.