Criminalitzar

Hisenda som tots i cadascú ha de pagar el que li toca. D'acord. I, a dia d'avui, que se sàpiga, Messi ha pagat tot el que el fisc espanyol ha determinat que li devia (i que, com s'ha dit, el converteix en el “primer contribuent” de tot l'Estat espanyol). Però la cosa no s'ha acabat aquí i tot sembla indicar que, finalment, l'astre argentí acabarà assegut davant el jutge de Gavà, que segons va dictaminar la setmana passada i d'acord amb el posicionament que sembla que adoptarà l'Advocacia de l'Estat, veu “indicis suficients” per considerar que Messi “podria haver conegut i consentit la creació i manteniment d'una estructura societària fictícia”. El magistrat determina que l'entramat “tenia com a única finalitat eludir el compliment de les obligacions tributàries derivades dels ingressos generats per l'explotació dels seus drets d'imatge”. En la primera declaració de la renda investigada, de les tres que se li reclamen (2007, 2008 i 2009), Messi tenia 20 anys.

No es tracta de justificar res, però el cas de Leo Messi –com d'altres que s'estan produint darrerament i que tots tenim presents– fa molta pudor des del seu inici. La línia que separa la voluntat de cometre un delicte; és a dir, actuar de mala fe i, per tant, d'haver de respondre davant d'un jutge, o simplement d'haver incorregut en irregularitats, per divergència d'interpretacions de la complexíssima regulació fiscal, és molt fina com m'han explicat els especialistes consultats per aquest observador; i sempre està sotmesa a criteri de la part sancionadora.

De manera molt diferent, en canvi, han evolucionat i s'han resolt els casos dels també futbolistes Xabi Alonso i Iker Casillas, tots dos del Madrid, els quals també han hagut de pagar una morterada de milions a Hisenda per regular les seves situacions respectives, també en concepte dels famosos drets d'imatge. En cap cas no s'ha considerat, des de l'administració, que aquests dos jugadors –espanyols i defensors de la roja– hagin pogut actuar de mala fe. En tots dos casos, Hisenda va negociar amb ells, van pagar el deute i les dues notícies gairebé van passar inadvertides en els mitjans de comunicació. Ni escarnis públics, ni defenestracions, ni assetjaments, ni criminalitzacions... amb tot el que això suposa de cara a minar i afectar la moral de les persones.

Arribats a aquest punt, i amb tota la cautela, no em puc resistir de formular una pregunta, això sí, clara i rotunda: Si Messi no fos del Barça; o encara millor, si Messi fos la icona del Real Madrid coronat com a millor equip de la història, el tractament i la repercussió del seu cas, en tots els nivells, hauria estat el mateix? La resposta, un servidor, la té claríssima.

Mentre acabo d'enllestir aquesta nota i amb la imatge fascinant del mar al meu davant, recordo aquella aparició esperpèntica (abril del 2010) de qui aleshores era el director de Marca i el nom del qual no vull recordar, quan en el seu videoblog va deixar anar allò de: “S'ha d'aturar Messi per la via civil o per la criminal.” I es va quedar tan ample. Futbolísticament, han intentat aturar Messi de totes les maneres possibles i imaginables, i no ho han aconseguit. Doncs haurà de ser per “la via criminal”... Criminalitzar Messi, literalment.