Opinió

D'alemanys: de Pleiss a Femerling

Per primera i única vegada en dues temporades, el Barça va contrarestar el rival amb els dos gegants al camp. Era l'11 de maig del 2003, al Sant Jordi

Dia amunt dia avall, els últims tres mesos de Dusko Ivanovic a Vitòria van ser també els tres primers de Tibor Pleiss. El nou tècnic del Panathinaikòs hi va confiar entre poc i gens, en el pivot alemany, però davant o darrere dels micròfons sempre lloava i lloa la capacitat de treball de l'interior blaugrana. Cap retret a l'entrega, cap matís a la predisposició. Un lluitador, com al mateix Pleiss li agrada qualificar-se, com escoltàvem aquest dimarts en les seves primeres paraules com a jugador del Barça i com també va escriure a la pissarra on, escollit en el draft, els Thunder li van ordenar que hi pintés el mot amb què es definiria. Convicció, però també un escut germànic i protector contra aquella cançó enfadosa que acompanya els pivots blancs des del primer dels nostres dies: “És tou. És alt i gran, però tou.”

Sempre amb la mare al costat quan és l'hora de prendre decisions importants –també en la mateixa negociació pel seu traspàs al Barça?–, educat –bastant per sobre de la mitjana si és que això es pot mesurar–, amb cert sentit de l'humor i un somriure quasi permanent als llavis, sense ser el que entendríem per un home de lletres, a Pleiss se'l sol veure sempre matant les esperes dels viatges amb un llibre a la mà. Un home responsable, diuen, recte –“no podria trobar una raó per arribar a cometre una il·legalitat”, afirmava a El Correo temps enrere–, que la temporada passada va fer virtut d'aquell manament de la llei dels homes que aconsella ser tantes vegades com es pugui al lloc adequat i en el moment oportú. El lloc era al Baskonia, en el seu cas, amb un joc interior fràgil i malaltís al voltant i un Sergio Scariolo abocant tot l'atac basc en la seva persona. Gran sentit per anotar i bones mans per fer circular la pilota: “Tiro i sóc també passador”, assegura, malgrat que ha acabat la temporada donant una assistència cada dos partits –dècima amunt dècima avall, el que és la seva mitjana des que és professional.

I serà interessant veure amb quantes acabarà després d'un any a les ordres de Xavi Pascual. I després de dos, si és que l'estiu que ve no va a l'NBA, l'objectiu que sempre perfila el camp visual de Pleiss. Ens ho preguntem recordant el recorregut d'Ante Tomic, que va arribar del Madrid donant 0,7 assistències en l'Eurolliga, que va passar a repartir-ne 1,7 al final del primer curs a Barcelona i que va acabar el passat amb 2,1. Pleiss i Tomic, Tomic i Pleiss, les noves torres del Palau, dos homes que compartiran posició i que es repartiran els minuts amb aires matemàtics. Quan jugui un, l'altre serà a la banqueta; quan jugui el de 2m16, el de 2m17, no.

“Em va ajudar molt en els meus inicis quan jugava amb la selecció. Sempre m'ha donat suport en tot”, explica Pleiss del seu compatriota Patrick Femerling (2m13), que amb Roberto Dueñas (2m18) va formar l'última parella de pivots grans que s'ha vist al Blaugrana. L'última de patró clàssic i d'èxit, guanyadors. Campions, companys de posició que es repartien els 40 minuts al dictat d'un algoritme i que mai van compartir pista. Mai, llevat del dia que el Barça va jugar el partit més important de la seva història. Al Sant Jordi, l'11 de maig del 2003.

Va ser amb el Benetton dominant passats deu minuts (23-25) quan Pesic, conciutadà de Pleiss i Femerling, va sortir a jugar el segon quart amb l'alemany al costat de Dueñas. Per primera i única vegada en dues temporades, el Barça contrarestava el rival amb els dos gegants a la pista. Era una disposició tàctica que Messina no havia previst i que els italians no havien preparat. A peu canviat, l'italià va contestar situant junts Garbajosa i Nicola, però el mal estava fet perquè jugar cinc, sis o set minuts d'una final fora de sistemes és mortal. “Quan els meus jugadors veuen que el rival va a contracorrent és quan els tinc preparats per guanyar”, sol recordar l'extècnic blaugrana. Amb ells al camp, les penetracions italianes no tenien espai on acabar, i la importància del partit multiplicava les cames dels cincs blaugrana, que arribaven a tots els triples que intentaven i que, també per la transcendència del moment, Nicola (0/5) i Garbajosa (1/7) fallaven. Amb Femerling i Dueñas compartint pista i De la Fuente perseguint Edney, el Barça va aconseguir un 19-9 que va acabar resultant decisiu.

En perspectiva, i com totes les il·luminacions que acaben sent efectives, va ser una genialitat que va determinar el partit que significava la primera Eurolliga del Barça i que va canviar completament i definitivament la mentalitat del club.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)