Havia tingut temptacions de titular aquesta peça El miracle de Bordils, però, descregut com sóc, deixo la cosa miraculosa per als devots. I tampoc no hauria estat just reduir la feina excel·lent que fan a Bordils a una simple intervenció divina –em sembla que tenen sant Esteve com a patró–. Perquè en aquesta petita població del Gironès, que no arriba als dos mil habitants, tot el que hi passa és molt terrenal i té explicacions ben racionals i comprensibles. Recordem que, a Bordils, tenen un equip d'handbol a la divisió d'honor de plata, la segona màxima competició espanyola, i que actualment és el quart millor equip català d'aquest esport, només superat pels dos equips del Barça –el B juga a la mateixa categoria que el Bordils– i el Granollers.

Com deia, si la gent de Bordils ha arribat fins aquí no és pas per casualitat, sinó perquè hi ha un treball seriós de fons que afecta tots els àmbits del club. D'entrada, una directiva que promou l'handbol de base –a Bordils l'esport nacional no és el futbol– com la millor manera de nodrir el primer equip. Una mica com, salvant les distàncies, ha fet el Barça amb la Masia. També hi influeix la capacitat de lideratge del cos tècnic, amb un entrenador –Pau Campos– que sap com dur un grup i com motivar-lo. I, per últim, és clar, la tasca abnegada dels jugadors, que no cobren ni un duro però que tenen un compromís màxim amb el projecte. Per ser justos, caldria afegir l'entregada afició del Bordils als factors que expliquen l'èxit d'aquest equip. Encara recordo com els jugadors del Cangas (Asobal) van felicitar la patuleia de la Penya del Racó per la seva entrega després de vèncer el Bordils en la segona eliminatòria de la copa. I això que, durant el partit, menys macos els havien dit de tot. A Bordils tots plegats —directius, tècnics, jugadors i aficionats— formen una petita gran família que manté una relació harmoniosa i equilibrada. Per molts anys.