Les lligues abandonades

Demà comença un mundial de bàsquet. No escric el a propòsit. Resulta que després del mundial masculí que es disputa entre demà i el 13 de setembre a l'Estat espanyol, en començarà un altre. És clar, aquest serà a Turquia. És clar, és el femení. Tant se val que l'equip femení de la FEB sigui el campió d'Europa vigent, o que fa quatre anys guanyés el bronze en el mundial. La FEB continua confiant en el mannà que cau del cel cada estiu i manté unes lligues de mínims a les quals presta una atenció. A risc de repetir-me com l'allioli, només cal repassar en quins clubs jugaran les setze jugadores preseleccionades per Lucas Mondelo. Només cinc competiran en la Lliga Femenina. Les altres onze tenen la feina a la República Txeca, Rússia, Polònia, Turquia, els EUA –la desbandada cap a l'NCAA de jugadores entre 18 i 22 anys és espectacular– i fins i tot a Egipte. I es fa difícil d'assimilar que la lliga d'Egipte pugui tenir una oferta superior en cap aspecte a la lliga de la FEB, però deu ser així.

Laia Palau, Sílvia Domínguez, Núria Martínez, Anna Cruz... ja fa anys que van marxar i no han pogut tornar. Fins i tot el seleccionador, Lucas Mondelo, va haver d'emigrar a la Xina. La Lliga Femenina s'ha anat empetitint en els últims anys. Tant en nombre d'equips pel que fa a potencial econòmic. L'episodi de la desaparició del Ros Casares tres mesos després d'haver guanyat l'Eurolliga hauria d'haver mogut a la FEB a fer una reflexió sobre què estava passant en les seves lligues. Si es va fer, el resultat no s'ha vist per enlloc. Cada cop menys equips (onze i dotze en els dos últims cursos) i, aquest estiu, la renúncia del Rivas a l'Eurolliga, de la qual va ser finalista el 2012. Excepte sorpresa majúscula, la Lliga Femenina 2014/15 –notícia, amb catorze equips, però ja veurem de quina qualitat– ja té propietari abans de començar, el Perfumerías Avenida, l'únic que –mal que bé– resisteix en l'àmbit europeu.

Per descomptat que no és feina de la FEB injectar diners als clubs. No perquè no els tingui, sinó perquè el CSD probablement no li ho permetria. Però és inqüestionable que José Luis Sáez, tan pendent dels seus sermons dels dilluns, no ha tingut temps de vendre les seves lligues. Perquè la situació en la LEB és idèntica. Es lamenta la FEB que els seus equips no poden accedir a l'ACB si no tenen l'abusiu cànon d'ingrés pagat, però és que, ni que el preu estigués d'acord amb el mercat, gairebé cap club de LEB Or superaria una auditoria elemental.

Aconseguir que un canal públic com Teledeporte –i quan el tanquin?– ofereixi un partit per setmana és més que res però és tan elemental que a qualsevol becari de màrqueting se li acudiria. Obrir portes al diner privat, aconseguir patrocinadors, generar expectatives i potenciar la competitivitat vol més feina que fer-se una foto en un podi amb Pau, Marc, Ricky, Navarro, Rudy, Calderón i Ibaka. I, sobretot, vesteix menys.