Opinió

Lorbek, la Penya i les ganes de jugar

En l'inici d'aquella temporada, Lorbek jugava sentint el pes de l'onerosa renovació per tres anys a les espatlles i
les punxades a les articulacions

És irrellevant la profunditat del propòsit que, més o menys sòbriament, hem decidit que ens ha de dirigir els àpats. Sempre ha estat així. Cioran esmorzava tard, a la fonda del passeig només un revisava Rousseau i les nits sense Dostoievski –oh, les nits!– són generalment més blanques que satisfactòries.

Lorbek jugava.

“Ara el Lorbek no està tan bé perquè pels problemes físics que arrossega, no pot. Però ell té un gran compromís, no vol deixar mai l'equip abandonat. Té problemes en un genoll, n'ha tingut amb una fàscia i molèsties al tendó d'Aquil·les, també. Són petites coses que no li permeten rendir com voldria. Però el seu compromís és absolut.” Ai, les petites coses.

Som a primers de desembre del 2012 i Xavi Pascual, amb admiració, parla de l'escassa productivitat de l'aler pivot eslovè, acusada per la sensacional temporada 2011/12 que havia fet. La que, a l'estiu, va fer que el Barça hagués d'entrar en pugna amb els Spurs per retenir-lo. En l'inici d'aquella temporada, Lorbek jugava sentint el pes de l'onerosa renovació per tres anys a les espatlles i les punxades a les articulacions. Però amb Tomic i Jawai acabats d'arribar, la seva presència al camp feia pinta d'indispensable.

“Necessita una bona estabilitat física per mostrar el seu talent”, continuava exposant Pascual. “Si tens problemes a les extremitats i la teva qualitat és moure els peus i fer-ho ràpid, tens un problema. Un altre jugador pararia, seria egoista per no embrutar la seva imatge. Però l'Erazem sempre hi vol ser. Això de vegades no és prou valorat. Per mi i pel club aquests comportaments són molt significatius de quin tipus de persones treballen al Barça.” Lorbek no va parar, el van operar l'estiu del 2013 i va tornar el desembre d'aquell mateix any, trotant amb el vaivé inquietant i la cara neguitosa del cavall malferit. Des d'aleshores i fins avui. Sine die.

Capacitat de reacció.

El juliol enfilava la segona setmana i a Badalona l'onatge era manyac, regular i clar. Amb el retorn de Sergi Vidal embastat, trobar un segon base amb substància era tot el que calia fer. Tranquil·litat i continuïtat. Però va passar un tren amb vagons de primera i un bitllet a nom de Guillem Vives i, encara en plena digestió de tant significativa pèrdua, el club coneixia la marxa de John Shurna.

Quan de tot això en feia sis setmanes la Penya ja ho tenia tot a lloc. I és cert que quan comencen les pretemporades pràcticament a cada club hi ha un equip campió i que tots els astres es veuen formant una línia recta i prodigiosa. Però en aquest cas costa molt defensar que la plantilla del Joventut de la temporada passada era millor que l'actual. Demond Mallet, Clevin Hannah, Sergi Vidal i Goran Suton en el lloc de Guillem Vives, Nik Cochran, Devoe Joseph i John Shurna. Sigui un a un, nom per nom o sigui encaixant-los en les particularitats del grup que es veuen –i també en les que no es veuen–, avui, 29 d'agost, i mirant de reüll els adductors de Vidal, els arguments de la Penya 2014/15 superen densament els de la Penya 2013/14, la que es va quedar a una victòria de jugar la copa i a dues de disputar el play-off.

A qui li agradava el bàsquet?

A l'O2 de Londres, el 12 de maig del 2013 s'hi va jugar la final del torneig júnior de l'Eurolliga. Amb el Joventut, campió indiscutible, Xavi Assalit va ser un dels destacats amb 6 punts, 3 rebots i 4 assistències en 21 minuts. Amb el Barça, finalista indiscutible, Adrià Cantenys sobresortia amb 14 punts i 7 rebots en 27. Setze mesos després, sabem que el primer jugarà la copa Catalunya i l'aler, a segona catalana. Entre una cosa i l'altra, Assalit va comprar el contracte que tenia amb la Penya per marxar al Guipúscoa i ser una rotació a l'Azpeitia de LEB Plata i aparèixer en quatre partits d'ACB. A Barcelona, Cantenys complia el quart any al Barça amb un paper irrellevant en el segon equip, en la LEB Or.

Quan el jove queda sol davant de les exigències del professionalisme i ja no hi ha coartades –i més ara, que els sous no tapen res–, podem preguntar-nos a qui li agradava el bàsquet? A aquest jove que insinuava qualitats o als que l'envoltaven i l'empenyien, ja fossin familiars, tècnics o cercatalents?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)