Opinió

Un tango amb el bisbe Margarit

Veig el 4 a 2, m'aixeco de la cadira, i començo a saltar com un cangur en zel

Gaudint de la falsària quietud nocturna on un xiscle infantil pot duu una àuria d'angoixa apocalíptica, retorno a les pàgines on Santiago Sobrequés psicoanalitza les vicissituds vitals del bisbe Joan Margarit. Amb el llibre entreobert de forma desenfada, una felicitat assossegada m'acarona el clatell quan em ve el cap el partit del Madrid a Anoeta. Fa una hora, per aquell anhel de veure si avui sona la flauta, he visitat la pàgina web d'un diari qualsevol i m'he topat amb el 0 a 2. Ice Bucket Challenge in the middle of my head. De totes maneres, per aquell vici de creure en Antàrtides enfonsades, m'he imaginat que Jordi Pujol apilonava diners a paradisos fiscals per donar-los d'una tacada a Càritas el dia abans de morir, o que la Real Sociedad havia capgirat el resultat. Obro l'ordinador i veig el 4 a 2. Els nens dormen. M'aixeco de la cadira i començo a saltar com un cangur en zel amb el puny íntegre a dins la boca per embussar el crit d'eufòria. Tot seguit, em llanço de genolls a terra i vaig fent espasmes d'adoració a déus llunyans en silenci. Exaltació sotmesa. Un gemec de felicitat podria suposar la fi. Els nens es desperten, el caos s'apodera de l'ambient familiar, crisi matrimonial, divorci, custòdia poc compartida, aïllament emocional, psicoanàlisis, begudes fortes, dones toves, i finalment, mort al carrer amb una foto de Pedro Almodóvar fent de coixí. Coneixedor d'aquesta amenaça, començo a connectar els mitjans de comunicació afins als deliris de Florentino mentre recordo a desgrat, el tòpic reiterat per predicadors falsaris que alegrar-se de les derrotes alienes empetiteix la nostra dignitat. Sóc llardós, ho accepto, però no és culpa meva, sinó del constructor del meu complex d'inferioritat amb tot el referent a la gran Espanya. Per això, totalment aliè a la meva pròpia baixesa, deixo la mitra del bisbe Margarit al sofà de casa, i l'agafo per la cintura per ballar un vals vienès mentre un oratge de la platja de la Concha m'ajuda a retreure-li a cau d'orella: si no hagués protegit l'infant Ferran de l'exèrcit de la Generalitat, no hauria de veure'm celebrant una frustració aliena.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)