En la cultura anglosaxona sempre s'ha tingut un gran tracte amb els mites esportius. Els referents d'un club, aquells que acaben transcendint més enllà de la pràctica esportiva, són motiu d'homenatge, de record i perduren en la memòria col·lectiva tot i el pas del temps. Això és el que li passarà a Derek Jeter, que aquesta matinada ha jugat el seu últim partit davant de la seva afició. Al Bronx, al Yankee Stadium que l'ha aclamat les dues últimes dècades. Després de 20 temporades i 12 com a capità, Jeter deixa el beisbol amb 40 anys (diumenge jugarà l'últim partit a Boston). Més enllà de la seva excel·lència esportiva (sisè jugador amb més hits de la història i el que en té més dels Yankees), Jeter deixa una empremta inesborrable. La seva història és del nen que ha fet realitat el seu somni: convertir-se en l'heroi de l'equip de la seva vida. De petit ja va heretar el fanatisme de la seva àvia pels Yankees i anaven junts a l'estadi per aplaudir el seu ídol, Dave Winfield. El dia després de fer 18 anys va firmar el seu primer contracte com a professional, i ho va fer amb els Yankees. En la seva primera temporada completa (1996) va guanyar el premi de jugador novell de l'any i va ajudar els Yankees a guanyar el seu primer títol en 18 anys. I després va liderar una de les millors generacions de la franquícia amb cinc títols de les sèries mundials. Lluny de l'egocentrisme, Jeter sempre ha estat humil. No l'han expulsat mai. El seu caràcter i el seu joc l'han convertit en un autèntic heroi americà, aplaudit per aficionats de tot el país que odien tot allò que vesteix amb la ratllada dels Bombarders del Bronx. Jeter n'és l'excepció. El seu número 2 serà retirat com pertoca. I avui, per últim cop, serà presentat per “la veu de Déu”: Bob Sheppard. És el mític speaker dels Yankees, retirat el 2007 i que va morir el 2010 amb 99 anys. Jeter, però, sempre ha volgut que fos la seva veu enregistrada la que el presentés cada cop que es dirigeix a la zona per batejar.