Encara no trenta-vuit minuts en sis partits. Dos tirs de dos intentats i cap d'encertat, dos triples de sis i cinc tirs lliures de set, set rebots i set assistències. Xifres totals en un in crescendo que no amaga l'ofec d'una carestia igualment visible des de l'òptica de les mitjanes: 1,8 punts, 1,2 rebots i 1,2 assistències en 6,3 minuts.

Quan la capacitat destructora del pas dels anys s'hagi apoderat completament de la nostra feble mirada, deixarem de pentinar el gat i anirem als llibres i serem traïts pel que ens quedi de memòria i jutjarem el mundial 2014 de Núria Martínez tan esbiaixadament com la poca generositat de les seves estadístiques ens farà veure. Si la manifesta impossibilitat d'arribar a tot ja ens fa caure ara, en suposades plenes facultats, en la feblesa de la carn estadística, què no serà de nosaltres quan el temps s'hagi amplificat. I com que aleshores ens equivocarem una vegada més, convé avui foragitar l'èxtasi de l'exactitud que emana dels números i afirmar, o bé cridar, que sense els pocs més de deu minuts que Núria Martínez va jugar en la semifinal contra Turquia no es pot explicar la medalla de plata aconseguida per la selecció espanyola. No es pot, de cap manera.

Som al sumptuós Fenerbahçe Arena d'Istanbul i la devoció de vuit o nou mil turcs i la disposició de les jugadores turques s'han trobat de manera salvatge en una interdependència quasi fisiològica, tornant del descans. Lucas Mondelo ja ha demanat un temps mort, però la inèrcia del partit viu per sobre de les seves possibilitats i amb 35-39 el tècnic treu Laia Palau de la pista i fa entrar Núria Martínez. Fer història, allò que fins a nova efemèride es diu fer història, és al final del carrer d'aquell partit, i no és només la primera vegada que al coll d'Espanya hi ha aigua i no pas suor, és que de tan bé que s'havien fet les coses fins aleshores ni tan sols s'havia sentit la humitat als peus. Mondelo reacciona davant la situació de crisi fent seure Palau, perquè s'aclareixi el cap i vegi les coses d'una altra manera, des de fora. I com que té encara un últim quart per si l'aposta no li surt bé, se la juga amb Núria Martínez, la tercera o la quarta base de l'equip, una jugadora que sumant tots els segons que ha jugat fins a aquell moment en el campionat encara no arriba als vint minuts. I, oh sorpresa, el moviment té la precisió de la bala a boca de canó: Martínez entra al camp amb 35-39 i nou minuts després, ja en la meitat del darrer quart, torna el relleu a Palau amb 58-46 al sumptuós Fenerbahçe Arena d'Istanbul. Surt havent errat l'únic tir que ha intentat, havent agafat un parell de rebots i havent donat tres assistències. Oh sorpresa, dèiem, i no és exactament això: amb ella al camp el resultat ha estat de 23-7.

És habitual que l'endemà de la victòria la simplicitat de les paraules se sofistiqui tant que la realitat acabi sent com aquella mirada que s'aixeca al final d'una barra de bar a les cinc de la matinada, una pura il·lusió. “Les jugadores són un grup humà molt bo i fa anys que juguen juntes. Es respecten i assumeixen les diferents situacions. I intento que vegin que això ha de ser un equip i no un conjunt de grans jugadores”, explicaria després Mondelo. “Tenen assumit el seu rol i fan bo allò de l'ego al servei del grup.”

I pensem en Núria Martínez, pionera en una escollida carrera d'immigrant, persona curiosa i lúcida, receptiva i abnegada i que arriba al mundial després d'una temporada jugant més de 26 minuts per partit en un equip, el Kaiseri turc, que com aquell qui diu ni les cases d'apostes coneixen i que amb ella afinant els instruments entra en la final a vuit de l'Eurolliga. Arriba a la selecció de Lucas Mondelo després d'això i de firmar pel campió de l'Eurolliga, el Galatasaray, i dóna la raó al tècnic quan aquest la necessita en el partit. Perquè tot i el paper residual que ha tingut fins aleshores té assumit el seu rol. Sap exactament què s'espera d'ella per tal que el grup tingui èxit i surt a la pista sentint que en aquell moment, justament en aquell precís moment, tota la creació dansa les mateixes notes sostingudes de la victòria.