Lectura en clau sopa boba: Continuem líders i ara toca tornar a jugar contra Còrdoves, Almeries, Getafes i Llevants, amb tots els sincers respectes per aquests equips que no tenen cap culpa del meu mal humor. I una altra cosa mooooolt important: la “sagrada” possessió vam guanyar-la nosaltres, i algú potser fins i tot va anar a Canaletes a celebrar-ho. Dita la qual cosa, també cal dir que a Madrid es pot perdre i que no per això hem de llançar la gorra al foc. De fet, hi ha solucions i, sobretot, tenim una davantera que no la té cap altre equip al món. Seria trist malbaratar un patrimoni tan important per no saber què carall s'ha de fer a la resta del camp.

Desenganyem-nos, contra rivals de la nostra talla ja no som aquell equip imperial que dominava i acollonia els contraris que, prostrats davant el nostre joc celestial, assistien inexorablement al desenllaç d'un destí que estava escrit. Abans de començar, tots ja sabien que perdrien i l'únic dubte a resoldre era per quants gols. Això s'ha acabat. És història i, per molt que ens resistim a admetre-ho, ja res serà ni pot ser com abans. L'obra mestra va fer-la Guardiola amb uns jugadors la millor versió dels quals ja no tornarà, ni existeix el context d'equip equilibrat que sublimava les virtuts i reduïa a la mínima expressió els punts dèbils.

Semblava que amb Luis Enrique havíem decidit, a la fi i amb un any de retard –com a mínim–, emprendre el procés inevitable de renovació generacional que, obligatòriament, havia de passar també per buscar alternatives de joc a un sistema que, davant de rivals de la nostra mateixa talla, ja no donava més de si. En aquest sentit, dissabte, i exemplificat en el fet de sacrificar Rakitic i deixar-lo a la banqueta, vam fer un pas enrere. Luis Enrique es va contradir ell mateix i tot el que ha estat fent fins ara. A més, vam ser un grup incomprensiblement tou i que comet uns errors de pati de col·legi, impropis, dues circumstàncies que no m'esperava d'un equip entrenat per Lucho

Amb Messi, Neymar i Suárez és imperdonable que no es pugui aspirar a guanyar-ho tot. Cal, això sí, que siguem humils i conscients del que tenim darrere d'aquests tres i comencem a plantejar-nos que, potser, la manera menys romàntica però més efectiva d'afrontar els partits contra rivals poderosos passa per fer-nos forts al darrere, a la defensa i al mig del camp. El doble pivot amb Masche i Busquets no és un sacrilegi. Més aviat pot ser una solució coherent per a determinats partits i d'acord amb les nostres possibilitats actuals. I quan tinguem la pilota fem-la arribar, al més ràpidament possible, als tres de davant i que s'espavilin. Dissabte, el mite del control va caure a trossos. En cap moment vam controlar res, ni amb el 0 a 1. Ells entraven per on volien, especialment per l'autopista cap a la felicitat que els vam deixar a la nostra banda dreta. Contra el PSG, vam llepar, tot i que Messi va fer un partit superb. Això ja ens hauria d'haver fet reflexionar. I contra els descendents dels germans Padrós –que no són tan bons com es pensen i als quals vam facilitar tristament les coses– la intimidació generada pels tres cracs del davant tampoc no va acabar de servir per a res. Ara depèn de Luis Enrique, que per a això el vam fitxar. Sisplau, Lucho, no et dobleguis com el Tata. Tu, no.