El 9 de novembre del 1989, diumenge farà 25 anys, va caure el mur de Berlín. Tot allò que havíem viscut diverses generacions i que ens pensàvem que era inalterable, que seria sempre igual va començar a canviar. L'enfonsament de la Unió Soviètica, aquell gegant que semblava impossible de tombar, va arrossegar tot l'Europa de l'est. Van caure els règims, es van moure les fronteres, i els anhels de llibertat de milions de ciutadans que havien viscut rere murs reals com el de Berlín i metafòrics, allò que Winston Churchill va anomenar el teló d'acer, van començar a ser realitat.

L'esport mundial també va ser sacsejat per la caiguda del mur de Berlín. Aquells dies tots vam jugar a fer de futuròlegs amb el possible potencial d'una Alemanya unificada, igual que vam fer més tard amb la desintegració de la URSS i la Iugoslàvia que havia forjat Tito. Si ara repasséssim el que vam pronosticar, ens pujarien els colors a tots. Alemanya no ha estat mai aquell gegant que semblava que resultaria de la unió dels esportistes de la RD Alemanya i de la RF Alemanya i Rússia encara ha resultat ser un digne hereu de la URSS. És clar que quan vam jugar a predir el futur no sabíem que el miracle de la RDA estava basat en el treball, però encara més en el dopatge, que era el que feia els miracles.

En els Jocs Olímpics del 1988, a Seül, la URSS, la RDA i els Estats Units van ser els primers del medaller. Quatre anys més tard, a Barcelona, va manar l'equip unificat –en què el COI va aconseguir aixoplugar els esportistes de totes les repúbliques exsoviètiques excepte les bàltiques– al davant dels EUA i de l'Alemanya unificada. Les 132 medalles dels soviètics a Seül quedaven en 111 per als unificats a Barcelona i si el 1988 entre la RDA i la RFA havien conquerit 142 medalles, a Barcelona, aquell “gegant alemany” es va quedar amb 82. Fa només dos anys, en els Jocs de Londres, Rússia va ser quarta en el medaller, amb 82 medalles; Alemanya, sisena, amb 44, i quatre països més de l'Europa de l'est van acabar entre els 20 primers –Hongria (9a), Kazakhstan (12è), Ucraïna (14a) i la República Txeca (19a)–. Tots al davant d'Espanya, que va acabar en el lloc 21è. El 1988, a Seül, a més de la URSS –primera– i la RDA –segona–, sis repúbliques més de l'Europa de l'est van estar entre els vint primers llocs del medaller –Hongria (6a), Bulgària (7a), Romania (8a), Iugoslàvia (16a), Txecoslovàquia (17a) i Polònia (20a).

I no està de més recordar que el 9 de novembre del 1989 va caure un mur –va caure una frontera, com agrada dir als del PP en comparar-ho amb Catalunya–, però del procés que va seguir aquella caiguda, del que era la URSS en van sorgir quinze nous estats independents; del que era Iugoslàvia, sis, i del que era Txecoslovàquia, dos. Es va esborrar una frontera, però en van néixer moltes més i milions de ciutadans van tornar a ser lliures. Fa 25 anys. Un 9-N.