Dos moments

Diuen, i diuen bé, que la vida és allò que passa mentre fas altres plans. També podríem convenir que la història és allò de què t'adones quan t'ho expliquen força temps després. És ben difícil ser conscient de participar en la redacció del teu temps i del teu país just abans que passi. I avui és el moment, un d'aquells dies especials, que conviden a estar alerta, amb els sentits desperts. I ja que entre lector i cronista existeix certa complicitat de temps, invisible però tangible, permeteu-nos obviar avui la crua realitat per recordar un parell de figures en el reduït santoral blaugrana, Laszi Kubala i Johan Cruyff. Amb dues anècdotes se'ns entendrà tot, segur que és un bon moment per recordar-les. Quan buscàvem testimoni de Kubala per apropar-nos a la seva biografia, vam trobar un detall únic, definitori de la qualitat humana, no ja futbolística, d'aquest desmesurat personatge. Un periodista de l'època li va preguntar què el feia més feliç de les victòries aconseguides amb el Barça, i Kubala, sense pensar-s'ho gaire, va contestar que veure la cara de felicitat que els catalans posaven l'endemà de guanyar. No es pot dir millor, no es pot crear millor resum del sentiment i projecció d'aquest club entre els seus seguidors de territori. Kubala era feliç de fer feliç la seva gent, s'hi trobava, s'hi veia com si es mirés en un mirall. I en aquells temps durs, molt durs, el mite entenia que el futbol substituís emocionalment tantes i tantes carències que eren robades o negades a les generacions que ens van precedir. L'agraïment que els catalans feien sentir Laszi va aconseguir que decidís arrelar la família entre nosaltres; ell, que havia estat nòmada per diverses circumstàncies familiars i polítiques.

Saltem en el temps. L'excel·lent documental que narra els 40 anys de Johan Cruyff entre nosaltres recull una altra anècdota sucosa i prou coneguda. Just després del 0-5 al Bernabéu, d'aconseguir la primera lliga en catorze anys de llarga travessa pel desert, el murri holandès es confessava a la càmera sorprès perquè la gent li donava les gràcies pels èxits en lloc, senzillament, de felicitar-lo per la victòria aconseguida, que era la reacció a la qual estava acostumat quan jugava amb l'Ajax. Cruyff va veure, des d'un bon començament, que això del Barça era una altra història, una pel·lícula de guió completament diferent als habituals. I també es va quedar aquí, entre nosaltres, disposat a col·laborar en el progrés d'una idea i un model de joc que vam començar a desitjar tots plegats ja amb Kubala a bord i que, a històriques empentes i rodolons, acabaria arrodonint Guardiola quadrant el millor equip mai vist en la història del futbol. El d'estètica i pràctica més semblant al desig del poble que l'acull i venera. Agrair en lloc de felicitar, apunt de Johan dels que convé rumiar per traure'n lliçons. De vegades creiem que el futbol no ensenya, no ens acostumem a veure'l com una gran font de pedagogia popular. Avui, precisament avui, més que parlar del delicat moment present, contemplat com qui es mira el melic, ens abellia agafar distància i recordar detallets reveladors. Van nàixer lluny, però van assumir el Barça a la perfecció. Kubala, Cruyff i el 9-N, tot d'una.