Opinió

De l'esport a la independència

Encara que
el 1978 em vaig poder estrenar en això de votar dient no a la Constitució, haig de reconèixer que durant anys hi havia un punt que em lligava a Espanya: l'esport

Ahir vaig tornar a entrar a l'Institut Bisbe Sivilla de Calella (Maresme), on vaig fer el batxillerat i el COU. No hi havia tornat des que vaig acabar els estudis allà, fa 35 anys. Hi vaig anar a votar, a votar sí-sí. I em va agradar que, gràcies a Mariano Rajoy i companyia, s'haguessin de canviar els col·legis electorals habituals i tots els calellencs haguéssim d'anar al vell institut a exercir el dret a vot. Més que res, perquè em va semblar si més no simbòlic que pogués votar per una Catalunya independent entre les quatre parets d'on vaig començar a tenir consciència política i de país.

Vaig arribar a l'institut l'octubre del 1975 i en vaig marxar el juny del 1979. Van ser quatre anys en què, a més de les classes , hi havia moltes converses a les aules sobre tot el que passava en el nostre entorn. Hi havia companys implicats políticament i social que, d'una o altra manera, van influir en aquells que érem més verges en aquests assumptes. La mort de Franco, els atemptats de tots colors, les primeres eleccions espanyoles, el “llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia”, la Constitució les vam viure entre la por i l'esperança. La por que encara veia en la meva mare quan em feia abaixar el volum del tocadiscos quan posava el Campanades a morts d'en Lluís Llach. Una por, si ho voleu, justificada. El seu pare, alcalde d'ERC a Malgrat de Mar durant la Guerra Civil, i un germà, van haver de marxar a l'exili i no van tornar mai. I una esperança que havien de venir temps millors.

Encara que el 1978 em vaig poder estrenar en això de votar dient no a la Constitució, haig de reconèixer que durant anys hi havia un punt que em lligava emocionalment a Espanya: l'esport. Eren temps en què no hi havia esportistes que fessin grans coses internacionalment, ni a Catalunya ni a Espanya, i no costava gaire sentir com teu el seu triomf. Com a atleta que era, vaig viure de prop els èxits de Carme Valero i Jordi Llopart, però també els de Mariano Haro. Fins que els espanyols –i catalans– van començar a guanyar més sovint i va passar allò que els atletes afroamericans dels Estats Units ja denunciaven als anys 60 del segle passat: “Si guanyo sóc nord-americà; si perdo, negre.” Els catalans, quan guanyaven, eren espanyols; si perdien, catalans. I l'esport va posar fi a la contradicció interna que portava i em va fer independentista del tot. Si durant la infantesa i els primers anys de l'adolescència havia hagut de triar els meus ídols esportius més enllà dels Pirineus per manca de referents més propers, ara l'elecció ja seria volguda. I conscient, i fins i tot racional.

I no em digueu que barrejo l'esport i la política. Els esportistes, i els periodistes que parlem d'esports, som abans de res persones i ciutadans. Perdem algun dret pel fet de dedicar-nos a aquesta feina? L'esport es converteix en política quan apareixen els himnes i les banderes, es diu qui pot competir i en nom de qui ho pot fer i es compren i venen passaports. I en aquest aspecte fa molt temps que els catalans estem parasitats pels espanyols en alguns esports. No cal posar exemples. En aquestes mateixes planes en trobareu avui algun.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)