Si a Madrid el Barça va perdre, però va competir, des de llavors la cosa ha anat de mal en pitjor i la reacció de Luis Enrique, esperada pels que el coneixen del Mini, però excessivament teatral, agra i sobretot innecessària, no ha ajudat a tranquil·litzar la parròquia blaugrana, d'altra banda procliu a l'autodestrucció. Però, diguem-ho encara que s'enfadi l'entrenador que s'ha atribuït tota la responsabilitat: no s'entén com gestiona o vol gestionar l'equip. És l'entrenador i li cal temps, segurament, però les rotacions, els canvis i els càstigs que aplica a la plantilla no s'entenen prou bé i defensar o intentar comprendre allò que no s'entén és qüestió de fe. I la fe va molt cara en el món del futbol.

Algú, amb tota la bona intenció del món, ha comparat el començament de Luis Enrique amb el primer any de Laporta president i Rijkaard entrenador, quan el Madrid se'n va anar de divuit punts i va acabar al darrere del Barça al final de la lliga. És clar que el campió, per poc, va ser el València i no el Barça. Però no és comparable. D'acord, aquell era un equip nou –amb Ronaldinho d'estrella–, i l'entrenador va haver d'entendre a què volia jugar. Ara, el Barça és segon, a dos punts del Madrid, o sigui que no és cap desastre des del punt de vista estadístic. Ara bé, sí que ho és des del punt de vista futbolístic si es parteix de la premissa que partíem d'un model d'èxit, el de Guardiola i Tito, evolucionat per aquest darrer i mal interpretat i pitjor corregit per Tata Martino. Si partim d'aquí, la cosa està fotuda, perquè futbolísticament aquest equip ha perdut el nord i ha deixat de ser-ho, tot i que té les seves estrelles. Luis Suárez, el millor a Almeria, i Messi, el millor del món sempre. Però això no és un equip.

Hi ha una altra diferència abismal entre el Barça del 2003/04 i el de Luis Enrique. Primer, encara no sabem si aquest defensa model propi o vol evolucionar el de Guardiola. Evolucionar no vol dir canviar. I amb les passades llargues, i el joc vertical però imprecís del Barça no hi ha evolució, sinó canvi. Però la principal diferència és que aquell Barça de Rijkaard tenia una junta al darrere que ho va aguantar tot. I aquest de Luis Enrique s'haurà de defensar tot sol perquè ara mateix ni el president, ni la junta, ni el responsable de futbol ni el director esportiu tenen capacitat per aguantar l'entrenador. Aquest se la juga tot sol, i tant de bo que li surti bé, però amb la seva actitud ja ha deixat clar que triomfarà o fracassarà ell i això sembla que al club ja li està bé i no hauria de ser així. Perquè, agradi o no agradi a l'asturià, això no és el seu equip, això és el Barça i el Barça necessita els títols, però també una determinada manera d'entendre el futbol.

Curiosament el cop de mà que ningú li pot donar a casa, li ha arribat de fora, si em permeten dir-ho així. Mereix més credibilitat Pep Guardiola demanant temps per a Luis Enrique i donant-li un cop de mà, que no pas totes les coses que alguns puguin dir o escriure.

Guardiola coneix Luis Enrique. El Barça B que aquest darrer va agafar a segona B va pujar a segona A i era diferent del que va deixar Pep. Luis Enrique va a la seva i serà cavall guanyador o perdedor per voluntat pròpia, però qui guanya i qui perd no és ell, és el Barça.