L'entrada a la presó de l'expresident Núñez i el seu fill ha trasbalsat el món blaugrana. Trasbalsat d'una manera relativa, és clar, que bàsicament ha destacat per la sortida a escena de conspicus nuñistes que han sortit als mitjans de comunicació a justificar coses injustificables. Núñez i el seu fill van delinquir, perquè així ho va dir un tribunal i ho van ratificar les instàncies superiors fins al Tribunal Suprem. Se'ls ha condemnat a més de dos anys de presó, que era el límit que els jutges s'havien autoimposat per decidir l'entrada o no a presó i que ara s'ha trencat amb la voluntat d'exemplaritzar la justícia, així com se li ha denegat l'aturada de l'ingrés en espera d'un indult, en contradicció amb el que li passa, per exemple, a l'expresident de la Diputació de Castelló, del PP, és clar. Per tant, aquests són els fets. Que és una persona gran ja se sabia durant els quinze anys s'ha dilatat el procés. Si l'Estat espanyol no vivís el moment convuls que viu, mai no hauria entrat a la presó, però Núñez va jugar les seves cartes i va perdre.

Núñez sempre ha jugat fort. Començant pels afers que van viure els seus contrincants a la presidència del Barça. Víctor Sagi es va haver de retirar després d'un cas mai del tot aclarit, o potser sí. El pacte amb Casaus va ser del tot menys net i Ariño va perdre per pocs vots i va donar pas a un Núñez que va canviar el Barça. Queden encara anys per poder decidir si per bé o per mal. En tot cas, Núñez va actuar de president a fons i no va pair que els seus èxits haguessin d'anar lligats a la figura de Cruyff. Alguna cosa hi ha ara mateix en la defensa de Núñez de retorn a l'odi cerval que es professen nunyistes i cruyffistes. Però algun article i alguna intervenció audiovisual ha estat de vergonya aliena. Entenc que hi hagi gent que li degui o li vulgui tenir lleialtat, però hi ha uns límits que alguns dels que van viure d'ell (en el sentit ampli del terme) no haurien de superar. I ho han fet.

Dit això, un vell amic advocat em va ensenyar que mai s'ha de desitjar la presó ni al teu pitjor enemic, que no és el cas. I també que la justícia ha de ser justa i no exemplar, com passa massa vegades. Per tant, entenc com ajustada a la llei l'entrada a presó de Josep Lluís Núñez i entendria que, a conseqüència de la seva edat, se li permetessin quan toquin les mesures previstes perquè se li pugui aplicar un grau menys rigorós de condemna. Però la condemna hi és i caldria evitar quan això succeeixi que se'l tracti com un heroi.

En aquell cercle putrefacte d'inspectors d'Hisenda de la confiança de Josep Borrell i empresaris disposats a pagar per evitar inspeccions i multes o que dirigien les investigacions d'Hisenda a d'altres empresaris no tan predisposats a pagar o que no podien fer-ho, es van decidir molts negocis i es van moure milions i milions d'euros. No tenim gaires imatges de delinqüents de guant blanc entrant a la presó, però en un estat de dret les coses funcionen així. Núñez va portar la seva empresa com va creure que ho havia de fer i també el club, i va deixar una empremta personalíssima que va aconseguir dividir els aficionats molt més que no pas els socis. Quan va passar tot això que li ha fet perdre la llibertat, era president del Barça. Potser no va fer negocis a la llotja, segur, però de negocis, en va fer.