Alves, dilema singular

Des de fa uns dies, els components de la primera plantilla blaugrana tenen vehicle nou després que Audi, un dels patrocinadors principals del club, els en fes entrega. Per aquells que no vam sortir de l'esplanada de l'estadi estrenant cotxe –la immensa majoria, com és lògic– l'interès principal de l'acte consistia a veure els jugadors en un escenari diferent, més relaxat de l'habitual i, en conseqüència, més propici per captar el seu tarannà. La fórmula triada aquest any pels organitzadors, que va incloure la participació activa dels 23 protagonistes en diverses proves d'habilitat, va col·laborar a extreure aquesta versió més distesa. Es donaven, doncs, tots els ingredients perquè Dani Alves tornés a mostrar una personalitat que, agradi o no, mai deixa indiferent.

Quan no llueix l'uniforme blaugrana, el defensa brasiler externalitza amb el seu vestuari aquest caràcter particular. Sense anar més lluny, dijous passat va lluir uns pantalons ben amples, samarreta estampada i ulleres fosques polaritzades que no es va treure ni a l'hora de fer les proves a l'interior de l'auditori del club. Cap sorpresa per a aquells que el veiem sovint després dels partits, ja dutxat i canviat de roba, per atendre els mitjans de comunicació. A la seva manera de vestir s'hi afegeix un discurs ben definitori, que acostuma a defugir dels tòpics i que va directe a l'assumpte. Un fet que aquells que ens dediquem a la informació esportiva –i més en particular al futbol– agraïm, tot i que li ha suposat més d'una polèmica. Alves, doncs, defuig de la uniformitat, sense que això signifiqui perdre la complicitat amb els companys, com es va observar en l'acte de dijous passat.

Aquesta singularitat, per contra, ha perdut energia si la traslladem a la seva aportació al terreny de joc. És evident que aquesta temporada –després de tretze jornades– el brasiler no està assolint el nivell de joc d'anys anteriors i que el van erigir en una peça bàsica del millor Barça de la història. La menor incidència en el joc blaugrana, però, no li impedeix continuar sent l'amo i senyor del lateral dret blaugrana, sobretot perquè conserva prou talent per mantenir l'avantatge respecte a les possibles alternatives. De fet, trobar-li un substitut s'ha convertit en un gran trencaclosques per a la secretaria tècnica, que no dóna signes de resoldre's a curt termini a pesar de la urgència que requereix l'assumpte (el contracte del brasiler expira el juny que ve). D'una banda, Martín Montoya, que s'erigia com el relleu natural del brasiler, ha passat a l'ostracisme amb l'arribada de Luis Enrique a la banqueta. Amb una presència limitada únicament a noranta minuts des que va arrencar el curs, és lògic que s'especuli amb la possibilitat que deixi el club aquest mateix hivern. El fitxatge sorpresa de Douglas, lluny d'aportar claredat, ha afegit una dosi extra de pebre al cas. Amb prou feines se l'ha vist més enllà de 74 minuts a Màlaga –i d'això ja fa més de dos mesos– i les sensacions causades van ampliar els dubtes. Tot plegat per multiplicar Adriano com a comodí als dos laterals. L'escenari, per tant, contribueix que Alves segueixi ferm al lateral dret, en espera que recuperi la singularitat desitjada.