Tot i el panorama, que no per conegut és menys dolorós, la junta d'accionistes de l'Espanyol va aprovar com aquell que res els números del club. De fet, no podien fer res més perquè la realitat s'imposa. El deute del club és estratosfèric i dirigir una entitat amb la corda al coll és enormement complicat. I si a sobre, a qui li toca li costa explicar-se tot plegat s'embolica encara més. És ben curiós que cap dels presents, ni a la taula presidencial ni entre la resta d'accionistes, parlés amb una mica de fluïdesa, que sabés parlar en públic, vaja. No és una obligació saber parlar, però ajuda molt, sobretot si vols convèncer l'auditori que cal un sacrifici enorme o que tu tens la solució a un mal tan espectacular. Sort en van tenir que la victòria de l'altre dia contra el Llevant va aturar, ni que sigui momentàniament, l'enèsima crisi en l'àmbit esportiu. Pel que es va dir dilluns a l'assemblea, tot i els rumors, no sembla, de moment, que es produeixi la possible marxa del president. Joan Collet té la intenció de complir els cinc anys, si el deixen va dir. I vist des de fora, no em sembla malament. Sobretot si s'analitza a fons la que sembla l'única alternativa. Els arguments de l'oposició, a banda de discutir si el deute era de 143 o de 151 milions, no semblen prou de pes per creure que canviarien la dinàmica del club. I si ho fessin, seria per anar endarrere. Cal dir, però, que a diferència de juntes anteriors, es van comportar ben educadament. Les intervencions criticant que no hi hagués la bandera espanyola a l'escenari i que el club s'hagués pronunciat a favor del dret a decidir demostren una vegada més que pel camí que ells voldrien l'Espanyol encara seria un club molt més petit i desarrelat. L'Espanyol és un club català de futbol va ser un eslògan prou afortunat al seu moment com a rèplica al Més que un club i que va servir també per marcar i reivindicar el seu lloc en la societat catalana i catalanista. El pitjor que li podria passar al club és anar enrere en qüestions d'identitat.